Contes de la revolta

Res no pot ser explicat si no és a través de la paraula. Els éssers humans, aquí, allà, arreu, en això no ens diferenciem gens, som éssers parlants de bon començament, i escrivents d’ençà que vam traçar els primers signes en una tauleta d’argila. David Vila i Ros s’hi aplica de valent a escriure amb enginy i bona traça literària els seus contes curts, i tan prenyats de missatges contundents com en els contes aplegats a La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana Edicions).

David Vila i Ros (Sabadell, 1977), és un activista de les lletres que creu profundament en la força de la paraula dita i escrita, ja que amb l’entusiasme que el caracteritza compagina l’escriptura dels seus contes que contenen un gran doll de creativitat amb recitals on explica els seus contes en veu alta així com es prodiga en conferències sobre llengua i literatura. Vila i Ros es de les persones que pensen que el domini de la paraula facilita la comprensió del món real, alhora que a través de la paraula es poden visualitzar-descriure móns alternatius a través de la imaginació com ara aquesta Cramòvia inventada, però que té tants traços d’un lloc del qual en podem imaginar històries de revolta si arriba el cas.

I en efecte arriba el cas de la revolta, ja que al feixisme creixent se l’ha de combatre, i a la tirania diversificada en mil tiranies petites també, i a la corrupció generalitzada que ens perjudica a tots. I així és com entre uns i altres activistes ens impulsem a treballar per assolir la llibertat. La llibertat és oxigen espiritual perquè els humans puguem viure en plenitud. I des d’aquesta perspectiva d’una rebel·lia necessària, doncs, per respirar a ple pulmó en el nostre entorn polític i cultural, David Vila i Ros escriu al seu mini conte, Alçament: «No sortiu que a fóra és fosc, els diuen. Però aleshores s’adonen que la revolta no és només un desig de canvi, sinó el convenciment profund que aquest canvi és inevitable. I el poble s’alça».

No cal dir on troba principal inspiració, David Vila i Ros, per als contes que integren La revolta de Cramòvia. Els seus veïns de Sabadell ho saben, i també ho sabem a la resta de Catalunya, on es viu encara, encara, un colonialisme hispànic que s’entesta de forma persistent a voler-nos anihilar la llengua, la cultura, la nació catalana.

Cal revoltar-se per imperatiu moral, i si pot ser perquè és el nostre tarannà majoritari, sense esmolar més espases que una espasa d’un tall tan noble com la d’Escalibor, només usada per fer justícia, per tallar la indignitat, no pas per obrir ferides i fer sang. Som gent de paraula i de bones paraules, o de bones frases que contenen bones idees com aquesta de David Vila i Ros al seu conte Fins que deixa de ser-ho: «El tirà els amenaça, els insulta, els colpeja, els empresona. El tirà es pensa que els esclaus són seus. Però el tirà no ha entès res. Perquè els esclaus ja no són esclaus. Els esclaus són lliures. I si els esclaus ja no són esclaus, el tirà ja no és ningú». I tan cert. Perquè La revolta de Cramòvia, i totes les revoltes justes que al món hi ha, són abans que res revoltes mentals on els tirans no tenen cap poder.