Tornem-hi que no ha estat res

Ja s’ensuma (amb terme figurat i ben intencionat) el carnaval.

Ja matxuquem la picada pel xató.

Ja no volem competir amb cap altre poble o ciutat de les rodalies, ja ha quedat  demostrat que el de Vilanova és el canònic i la resta són imitacions amb més o menys sort o fortuna.

Ja preparem físicament el nostre cos per poder resistir el Carnaval, sobretot allò que físicament és més exigent com la Comparsa.

Diu que enguany en fa 45 de la sortida del Vidalot modern. Feliç aniversari. Sembla que hi ha un seguit d’entusiastes entossudits en tornar-lo a ressuscitar o almenys recuperar el seu sentit i esperit més o menys original. Amb parelles, carregades amb grà, amb espolsadors i picamatalassos, caldrà fer segurament algun cursillo a les parelles apuntades. Si per casar-se l’església es parla de cursillos de dos anys per anar al Vidalot amb 10 minuts ben aprofitats ja van bé... i palante

Però fa quaranta cinc anys ja era una recreació del que s’havia fet abans, i és que cada generació adapta la festa i els seus elements a les seves necessitats, possibilitats i voluntat. Reeixirà l’intent? Està per veure, però vaja que vagi bé. Lloable la voluntat i la intenció  

També es parla de que farem una trobada rememorant els “coros” i potser, potser podrem escoltar versions vintage d’aquestes peces associades a allò que en diuen (per bé i per mal) l’humor vilanoví, peces buscades i rebuscades per arxius privats i públics, cançons de l’època de la transició que és el mateix que parlar de l’any de la Mariacastanya. També veurem com les gastaven llavors.

Ja estem remenant els armaris a veure si encara hi trobem algunes peces d’antigues disfresses que combinades acabaran essent una magnífica disfressa de “finflosca”. Les haurem d’airejar una mica, ja comencen a ver pudor de florit...

Que no em coneixes? Que no em coneixes, i amunt i avall i aquells dissabte a la nit que era la referència del món mundial  carnavalesc del nostre país avui és una avorrida nit pels que s’atreveixen a sortir i trobar un “mascarot” és més difícil que trobar una agulla en un paller o allò més encara que l’evangelista Mateu explica que va dir Jesucrist: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (canviar ric per mascarot).

Camell potser sí aquella nit, els rics que els bombin....

I ens tornem a emprovar l‘americana, per veure si les costures aguanten, a veure si quan llancem caramels es petaran de sota l’aixella. Haurien de ser flexibles i cada any adaptar-se al nous volums i masses musculars.

I els clavells... Quants, 1, 2 o tres? I de quin color? A la dreta o a l’esquerra.. mantó plegat o triangulat?

Repetició de la jugada anual.

Que no t’aclares, no ! Que no t’aclares, no...

Però no ens posem pedres al fetge, veiem que deia Oriol Puig Almirall en el seu llibre “El Carnaval vilanoví, dades per a la seva història”  que és de llarg el llibre més seriós i determinant sobre el Carnaval de la ciutat d’una època, malgrat trigués a publicar-se i que alguns es van aprofitar del seus estudis:

He dit que el carnaval que la meva generació conegués era només les escorrialles del que els nostres avis conegueren. No res més cert. Jo, que he dedicat moltes hores a escorcollar arxius a la recerca de dades i detalls del nostre Carnaval en el segle passat, ho puc afirmar i el que és pitjor és que , malgrat que sigui dolorós reconèixer-ho no té motius ni possibilitats d’assolir el tipisme i la transcendència d’altres èpoques. El nostre Carnaval ha esdevingut història i, mai que pesi a algú com a mi mateix esdevindrà forçat o postís tot intent de reeixir-lo. N’és més: el nostre Carnaval ja no té raó d’existir i morí com tantes d’altres coses, el 1936.

Si això és el que deia Puig i Almirall cap allà els finals des setanta, ara què diria?

Hem de renegar dels nostre Carnaval? Ni parlar-ne.

Ja sabem que això de la festa moltes vegades va aparellada a la nostàlgia. De com les hem viscut, de com les hem preparat, com les hem tramés i moltes vegades el llegat que anem deixant es va transformant, s’adapta a les necessitats d’avui i això a voltes no ens agrada, voldríem mantenir allò que ens va agradar, allò que vam “fer”, crear i fruir i ara voldríem que es repetís. Però la vida flueix i també òbviament els mecanismes de la festa es va adaptant a aquest fluir, amb la nostàlgia necessària però també amb l’ineludible trencament amb el que es feia abans.

En mig d’aquest ambient avant carnaval ens arriba al notícia que un cop més - i en van....-  sacseja la seva organització. La Presidenta i un vocal de la FAC dimiteix quan encarem la recta final per la celebració de la festa. No és nou que la FAC tingui de tant en crisi cícliques, ara són els banderes que no pugen al balcó (cap problema) ara són batalles internes entre entitats (res de nou). Ja va costar trobar junta i ara aquests es trenca abans de la festa. La Presidenta i el vocal políticament correctes han al·legat que “han presentat la seva dimissió per motius personals". Sí, sempre els motius són personals i és la fórmula típica i tòpica quan algú dimiteix sense volen aprofundir gaire, o gens, en les causes reals, però la frase que trenca una mica això del “personal” és quan es diu que "han sorgit divergències que han creat tensions, però que s'han anat resolent per l'amistat i l'enteniment que hi ha". El Carnaval seguirà amb junta o sense,- tot i que la resta s’han quedat- més organitzat, més desorganitzat, més ortodox, més heterodox... perquè la festa popular es fa i desfà, es transforma, al marge de les organitzacions. Cal sens dubte en algun moment conduir-la perquè no perdi la seva ànima però en els punt just per no acabar venent-se aquesta ànima.

En fi una certa crisi però sembla que cada any n’hi ha alguna superable com totes i la sang no arribarà al riu..

Però també hi ha notícies més reconfortants, per una banda el col·lectiu L'Esquerda, l'Assemblea per a la Dissidència Sexual i de Gènere de Vilanova i la Geltrú, ha fet públic un document en que diu: L'Esquerda demana a les entitats del carnaval que les nostres orientacions sexuals i les nostres identitats de gènere no siguin utilitzades sota la sàtira com a recurs per fer bromes o insultar altres entitats i reclamen així mateix que "estem fartes que certes associacions no ens permeteu sortir amb la nostra parella a la Comparsa, si no és una relació heteronormativa. Volem anar amb qui vulguem, respectant la vestimenta de cada associació, visibilitzant les nostres identitats i rols de gènere". Volem unes festes i un Carnaval on la discriminació contra nosaltres i altres col·lectius oprimits no hi tingui cabuda, on es visibilitzi la diversitat que existeix a la nostra població, perquè el Carnaval també és nostre".

Bravo! A veure si amb la complicitat i el respecte de tothom s’aconsegueix.

I per altra banda s’ha sabut que l’ONCE dedicarà en el cupó del sorteig del diumenge 23 de febrer al Carnaval vilanoví.

Vet aquí que ja tenim resolt el que ens podem regalar els comparsers i comparseres si no tenim temps per les flors, els dolços, els libres.... un cupó i si hi ha sort doncs....

S’ensuma carnaval...