Paràsits

No espereu una crònica dels Òscar de Hollywood. La reflexió té a veure amb la situació que estan vivint els nostres pagesos i que ha motivat les manifestacions d’aquesta setmana. Perquè ells, que lluiten contra el paràsits animals y vegetals que ataquen les seves cols o el seu raïm, han fet públic el que ja intuíem des de fa temps. Que uns altres paràsits els estan xuclant la sang i la salut a base de pagar-los un preu abusiu amb l’excusa de la saturació del mercat i la competència dels països del tercer món, o amenaçant-los amb què hagin de deixar podrir al camp el fruit dels seus esforços.

La reflexió té una traducció ecològica molt clara. Un exemple absolutament entenedor.

Imagineu un lleó en plena selva africana. En condicions normals, l’animal suporta estoicament la molèstia d’una colla de paràsits “habituals”. Mosques, paparres, puces... a les quals combat com bonament pot. Però si per algun motiu aquesta cohort d’aprofitats augmenta (hi ha una plaga o ell emmalalteix i es debilita), els efectes de la seva acció poden convertir-se en malaltia i posar en risc la supervivència del lleó. Però, si el que hi ha per qualsevol motiu és una baixa de gaseles disponible, el problema individual esdevé col·lectiu, amb una gana generalitzada, i el debilitament col·lectiu posa en perill, ja no un exemplar sinó tota l’espècie.

Imagineu ara que a la zona, desapareixen les hienes. Que fan els paràsits d’aquestes? Doncs, adaptar-se a la nova situació i buscar algun altre animal similar per xuclar-li la sang. El lleó veu aleshores augmentada la colla de paràsits que viuen a les seves costelles i, per tant, la possible malaltia s’agreuja i alguns lleons, probablement, poden arribar a morir.

Fins aquí, l’exemple és limita a l’àmbit que podríem considerar “casolà”. Tot passa en un lloc concret. En un ecosistema determinat d’un continent concret. Àfrica. Però imaginem ara que, els tigres, els pumes, les panteres i els lleons es dediquessin a viatjar pel món amb els seus paràsits incorporats. Que podria suposar això pel lleó? Doncs que, quan la resta d’espècies passessin pel territori del lleó, hi alliberarien alguns dels seus paràsits que, òbviament, acabarien afegint més problemes a la vida del felí africà. Però –i aquí ve la cara més greu de la reflexió- que també aquells, en passar per la zona del lleó, s’endurien a les seves terres algunes de les seves paparres o puces.

Provocant, a la llarga, que tot el món estigui en una mateixa situació. Absolutament dominat pels paràsits que han anat essent escampats per tot el món. O no és això el que està passant, per exemple, amb el mosquit tigre? Per tant, el problema hauria deixat de ser local o regional per convertir-se en global. Afectant a tot el món.

Un procés similar està atacant la nostra pagesia. O, millor dit, la pagesia.

D’entrada, el problema era local. En Josep del Penedès plantava les seves cols, les cuidava i les collia per vendre als seus veïns a canvi del preu que li semblava just. I els veïns havien de passar per l’adreçador d’aquell preu. Quan en Francesc es va establir com pagès prop de casa seva, van haver-se de repartir la clientela. Però és clar que, si es posaven d’acord en el preu, podien seguir vivint. L’oferta era inferior a la demanda.

La cosa va canviar quan van aparèixer els intermediaris. Com que ells també volien guanyar-se la vida, a canvi de garantir la compra de tota la collita, van exigir una reducció de preu de cost per poder guanyar-se la vida amb ella i l’increment que carregaven a les espatlles del consumidor. Els paràsits, emparats per la necessitat de transport i comerç del productes agrícoles, havien entrat en l’ecosistema. Tot i que eren, com en el cas del lleó, paràsits suportables i fins i tot necessaris per poder dur el producte a destí a mesura que les ciutats creixien i la distància a casa del Josep i el Francesc augmentava.

Però el Pep i el Cesc tenien encara el territori a favor seu. La proximitat. Un concepte que va anar perdent força a mesura que el transport es facilitava i accelerava, reduint el temps de transport. Els vaixells ja no eren de vela ni els trens de carbó. La col d’Amèrica del sud podia arribar al mercat central de Barcelona. I per aquelles coses de la climatologia, justament quan en Cesc i en Pep no en tenien i la gent estava delerosa per consumir-les. Uns les hi havia donat la fama i uns altres cardaven la llana. Els nous paràsits.

Ara, aquests sembla que volen collar a la pagesia una mica més. Potser animats per les condicions de treball que poden imposar en el tercer món o a les bombolles que aquest té a casa nostra. I els exigeixen que baixin encara més el preu. Ja se sap, les paparres, quan xuclen la sang, no en tenen mai prou.