El magraner de Jordi Llavina

Trenta-quatre proses poètiques, cadascuna acompanyada d’un poema, integren El magraner (coedició: Cossetània Edicions / Quaderns la Font del cargol), el llibre amb el qual el poeta, escriptor i crític literari Jordi Llavina (Gelida, 1968) va obtenir el premi Marià Manent 2019.

La veu poètica d’El magraner, de verb i mots tan fosforescents, és la d’un passejant que a mesura que avancen les proses que escriu es va transformant en la veu d’un caminant, és a dir, algú que fa un camí que cada vegada va més enllà i profunditza més en el sentit de fer camí, fins al punt d’esdevenir un pelegrinatge cap a les fonts d’un mateix. Així Llavina va transcrivint l’experiència del passejant-caminant, va donant fe del que va trobant pel camí i que amb aguda percepció ressona a la seva ànima, aquesta construcció d’índole espiritual en la consciència humana del que ja és en un principi, però que precisament a través de fer un camí de recerca podem arribar a retrobar, o redescobrir, en el clar del bosc del nostre enteniment.

En el camí tan real com poètic com metafísic, Jordi Llavina, transfigurat en un passejant-caminant-pelegrí, parteix de la imatge d’una magrana que ha caigut del magraner i s’ha esberlat pel cop. Un objecte extret de la realitat viscuda, ja que sens dubte en les seves passejades el poeta un dia va trobar en el seu camí un magraner en el qual abans no s’havia fixat. Així es produeix una revelació, doncs, a través del potent simbolisme de la imatge de la magrana caiguda: un fruit que tot en ell recorda la figura d’un món tant per la forma com pel seu contingut dels grans saborosos que alhora són llavors. Cal veure en aquest instant d’epifania la posterior successió de les proses que componen El magraner, i que en el seu transcurs s’hi combinen tants elements de la realitat com de la vida onírica i també visionària, és a dir: imatges i històries producte del món imaginal, tal com el conceptua l’antropòleg i islamòleg Henry Corbin.

En el nostre imaginari occidental, la magrana és la fruita que el déu grec dels morts, Hades, va donar a menjar a la jove Persèfona per tal de retenir-la en el seu tàlem els tres mesos que dura l’hivern. És així com la magrana simbolitza la vida i la mort, o el repòs que la vida necessita sota terra, allà en les profunditats més amagades per tal de fer-se gràvida i ressuscitar a la primavera. Una imatge cíclica de la vida que es reflecteix en les proses i els poemes de Jordi Llavina amb imatges tan visuals com la nit que el caminant passa al ras en un mes de novembre en una vinya havent cavat un llit-clos-tomba. Aquesta experiència d’impacte sembla ben fortament viscuda en la imaginació creativa del poeta que la veu, la sent i l’escriu de tal manera que commou el lector, en aquest cas la lectora.

En aquest personalíssim llibre de Jordi Llavina hi he vist el viatge com a casa o aixopluc tant com el camí de recerca d’un mateix, tal com ho expressa el poeta japonès del segle XVII, Matsuo Basho, al seu famós llibre i que Octavio Paz va traduir amb el títol Senda de Oku. Amb posterioritat, l’estudiós Antonio Cabezas el va traduir amb el títol més exacte a l’esperit del llibre, Senda hacia las tierras hondas, i que fent un pas més en la lectura aprofundida del moll de l’ós del llibre, en la seva traducció catalana Jordi Mas López l’ha traduït amb el títol: L’estret camí de l’interior, i que en la meva traducció improvisada jo en diria Camí cap a la terra profunda. Títols-metàfora de la recerca i descoberta de l’espai intern, la terra profunda que de manera filosòfica hauria de respondre a la pregunta: qui sóc, i que de manera metafísica s’hauria de percebre com la realitat última del que som, és a dir: això és el que sóc.

A El magraner, i a través d’un doll d’imatges poètiques brillants, s’hi transparenta el jo poètic del seu autor, que just per la seva transcendència tan sols va vestit amb el senzill hàbit d’un caminant. Perquè si bé les anècdotes del camí i les troballes tan fortuïtes com significatives (res no hi és perquè sí, en aquestes proses), el fil conductor –la intenció- del camí es va mostrant en les passes que fa el caminant en el seu trànsit cap a les terres profundes de la vida, allà on figuradament ha viscut la magrana per florir i donar fruit quan arriba el temps. Que en la nostra experiència humana equival a dir: quan els fruits de la vida –els aprenentatges- floreixen i maduren en l’ànima de cadascú.

Recordem la imatge de l’inici d’aquest llibre-camí de Jordi Llavina: una magrana ha caigut i s’ha ferit en el camí que un bon dia comença, símbol de la vida humana que a peu dret camina, però també cau i plora, que viu entre el paradís i el dolor, entre la vida i la mort, realitats tan sols unides per un fil diví: la força que mou el sol i les estrelles, com deia el Dant, l’amor amb tota la seva força creativa. Això és tot, i és tant que omple el món sencer de sentit encara que sovint no el veiem perquè no obrim prou els ulls de l’ànima, com ja ens advertia Joan Maragall.

El magraner, aquest llibre de Jordi Llavina inspirat per benigna musa, o per l’ànima que es desvetlla a l’interior com es desvetlla la Dorment, és una bona, esplèndida companyia per fer-nos cabal d’aquesta mirada espiritual que, anant al fons de les coses, va al fons d’un mateix fins a poder-nos dir: això és el que sóc, tots iguals i tots tan diferents com ho és la vida en la seva unitat-multiplicitat, i que se simbolitza tan bé en la magrana: un fruit esfèric amb la pell de tons daurats i carmins, habitat per la bellesa dels seus grans que, com les pedres precioses d’un tresor, com robins vegetals i dolços a la boca, busquen sadollar en nosaltres, mortals, la nostra set d’infinit.