Reflexions sobre el coronavirus (COVID-19)

Portem una setmana des que es va decretar l’estat d’emergència a Espanya, portem només una setmana, una setmana que ha donat peu a efectuar-nos moltes preguntes: per què ha passat?, hem actuat aviat o tard?, tenim mitjans per combatre aquesta pandèmia?, i quan ens en sortim, què passarà? i segur que algunes més.

De tot el publicat m’han interessat més les opinions de pensadors com l’economista Antón Costas, defensor d’establir un nou “Contracte Social”, el filòsof Byung-Chul Han,  que analitza les diferents formes d’afrontar la crisis entre els països orientals i els occidentals, cadascun d’ells atenent a la seva realitat social i ideològica, o l’escriptor Yubal Noa Harari amb la seva teoria del 2%, que defensa que amb una inversió del 2% del PIB mundial en tecnologia i infraestructures seria suficient per prevenir un canvi climàtic catastròfic, entre d’altres, que no les de comentaristes, científics i pseudocientífics, que els interessa més la picabaralla que la recerca de solucions, per  veure si porten l’aigua al seu molí, que d’això aquí a Catalunya, en som experts. Sobre els temes esmentats vull plantejar unes quantes qüestions, totes elles, per descomptat, opinables i que de segur donarien per mes d’un debat.

Primera qüestió, no hi cap país ni cap govern del món capaç de preveure una catàstrofe inesperada, bé sigui econòmica com la del 2008, o sanitària com la que tenim ara. La OMS decreta que la infecció del COVID-19 és una pandèmia el dia 12 de març, tot just fa 13 dies. Davant d’això no cal estranyar-se que no es disposin dels recursos materials suficients per parar el primer cop. Les maquinàries de producció en el sistema que tenim són lentes a reaccionar, però una vegada en marxa tenen capacitat de produir les quantitats necessàries amb escreix, bé siguin mascaretes, respiradors o vacunes; tot això ara es supleix i amb molta eficàcia, per la voluntat pròpia de les persones a tots els nivells; tot l’honor al personal sanitari, als industrials, agricultors, pescadors, a les persones que estan fabricant mascaretes a casa seva, totes elles fan que el virus sigui menys letal i a més a tots els qui estem a casa ens  fan la vida més fàcil.

Segona qüestió, hem fet tard? Les polítiques dels estats occidentals s’han basat, sobretot des del binomi Reagan-Thatcher, en traspassar quantes competències millor dels Estats a les empreses privades, al·legant que aquestes eren més eficients; ara demanem que les infraestructures sanitàries estiguin a l’alçada. En segon lloc, tota la legislació ha intentat garantir els drets de les persones com a individus: llibertat de moviment, llibertat d’expressió, tot ho volem decidir nosaltres, etc, etc. La forma d'afrontar els governs la crisis del COVID-19, ha estat diferent segons la ideologia dels governs, des del “no passa res” d’Anglaterra i EEUU, fins a governs que han decretat l’estat d’emergència o similars, per tant lleis que anul·len moltes de les llibertats individuals en benefici de la col·lectivitat. Aquí a Espanya el decret és efectiu el 14 de març, quatre dies després d’haver-se decretat la infecció com a pandèmia per la OMS. Els països orientals amb una altra cultura i forma de fer les coses els hi ha estat molt més fàcil establir mesures més dures i la població les ha acceptades amb molta disciplina.

Tercera qüestió, com ha actuat el capital? Doncs amb la por habitual: caigudes generalitzades de les borses, tancament d’empreses, ERTES, amb el que han afegit a la por per la salut, la por de la crisi econòmica, pèrdua de llocs de treball, pèrdua de molts estalvis, i no se sap quantes més coses. La CNMV va prohibir el dia 17 la venda d’accions a curt termini per frenar l’especulació amb els valors, el govern ha pres mesures per garantir la continuïtat del sistema productiu, però el capital fins ara ens ha demostrat que no entén de solidaritat.

Quarta qüestió, la gestió coordinada de la crisi del govern central amb les comunitats autònomes ha seguit el model de gestió d’un Estat Federal, cada decisió important ha estat precedida d’una conferència de presidents i això no era habitual en aquest país;  prenguem nota per al futur on s’hauran de prendre decisions tant o més transcendentals.

Cinquena qüestió, la sortida: la més important, assegurar la salut de les persones, i després s’ha de garantir la continuïtat del sistema productiu. Però una vegada, o al mateix temps que ho aconseguim, la nostra societat faria bé de replantejar-se el seu futur, s’ha demostrat que una societat basada en la competència ferotge no fa ciutadans més feliços.

D’aquesta crisi no ens en sortirem amb les mesures que puguin prendre els estats per si sols, ni tant sols recolzats per organismes com el FMI o la Unió Europea: cal que el capital en mans de particulars, actualment el 45% de la riquesa del món pertany a l’1% de la població, es posi al servei de la col·lectivitat. Yubal Noa Arari parla només del 2% del PIB mundial, imaginem-nos que s’aconseguís un 2,5 o un 3%.

En el mateix sentint, el professor Anton Costas reclama en totes les seves intervencions l’establiment d’un nou contracte social, igual que el que es va produir al finalitzar la Segona Guerra Mundial i que va donar peu a l’estat del benestar. Aquest contracte social que s’ha d'establir entre el capital, els estats, sindicats i organitzacions socials hauria de tenir la finalitat de garantir la sostenibilitat del planeta i ara es pot afegir com urgent, la de la lluita contra les pandèmies, com la del COVID-19 de conseqüències mundials, es fa més necessari que mai. Si s’aconseguís, les comunitats futures serien més justes, més igualitàries, i també millor preparades per afrontar les crisis que de segur vindran. No perdem de vista aquest objectiu.

Robert Sanahuja, Federalistes d’Esquerres