Reflexió des del confinament

Ja he arribat a la cinquantena, una edat rodona - no sé si molt especial, o no - però que m’ha donat algunes experiències vitals i un a mica de perspectiva per a que, en aquests dies de confinament, li hagi donat quatre tombs a les llums i ombres del terrabastall provocat pel maleït virus, presentat en societat al desembre, el Sars 2- Covid  19.

Sóc doncs de la generació anomenada ‘baby-boom’. Una generació que ha pogut gaudir, almenys en els països de l’esfera nord-occidental del món, no sense dificultats i alguns sobresalts, d’una vida amb una certa prosperitat en general. Cridada a la celeritat, construïda amb la creença de tenir-ho tot a l’abast i amb el mantra del ‘podem amb tot el que se’ns posi al davant’, individual i col·lectivament.

El tic-tac del progrés bategant en totes les esferes, ens donava ales per dibuixar diàriament un futur plegat de plans i projectes, a curt i mig termini: les vacances de l’estiu, la programació de la pròxima temporada de teatre, el pressupost per canviar el sofà, el sopar d’amics el cap de setmana, la novel·la que volem escriure, les trucades futures, la visita als pares...

I, BOOOMM!!!  En uns dies, en unes setmanes, tot canvia:  vint-i-tres nanòmetres de cadena de RNA i de proteïnes s’expandeixen entre nosaltres provocant l’alarma i l’emergència mundial, desmuntant la nostra rutina diària, la nostra estimada quotidianitat, carregant-se de cop els nostres més preuats plans de futur i els esquemes de funcionament ‘normal’, tan els particulars com els de les nostres societats. 
Ningú s’ho esperava. Com ha pogut aquesta petitesa de la natura, un virus de grip, desmuntar els plans de la totpoderosa humanitat del segle XXI?  

Incrèduls i astorats, ens hem trobat davant el mirall existencial i ens ha reflectit una imatge nítida, que amb tota seguretat els nostres avant-passats coneixien i que molta gent també ha viscut, des de la malaltia o des de la manca d’oportunitats socials i econòmiques: la vulnerabilitat individual i col·lectiva. I enfrontats a ella, mirant-la de cara, reconeixem íntimament que només podem conviure-hi i vèncer-la si ens obrim als altres. Vaja, qui ens havia de dir que es faria miques tot el bagatge de tòpics sobre les nostres ultra-capacitats individualistes i egòlatres que ens convertien en els més forts i preparats de la història.

Descobrim, tot d’una, encara incrèduls, que necessitem la mà, l’ajut, el suport, el refugi i la resistència dels altres: la família, els amics, el veïnatge, la comunitat, el barri, la ciutat, el país i el món. Ens n’adonem que la única vacuna que immunitza la malaltia cega que ens combat, que hem anat arrossegat durant fa massa temps, és diu humilitat. Un remei senzill i massa temps silenciat, que ens ha fet negar la nostra impotència, els nostres límits, les nostres debilitats, la por i el neguit davant de l’adversitat individual i col·lectiva.  Podem immunitzar-nos, segur, tan sols requerim d’un canvi d’actitud sincera: posar-nos humilment a cooperar. Ara, aquí i allà, en tots els àmbits que conformen la Humanitat.