I si mentre ens mengem la mona parem i rebobinem una mica?

M’agradaria explicar com hem viscut des de l’escola el primer i el segon període de confinament. El primer, aquell que alguns creiem que sería de 15 dies (ara és fàcil dir que vam ser ingenus) i el segon, quan es va decretar el confinament total i ja no en veiem la fi, però que a la pràctica va ser només d’una setmana, donat que estavem a les portes de Setmana Santa.

Dimarts començarà el tercer període, amb la reincorporació de moltes famílies a la feina i amb la missió per nosaltres d’encarar un tercer trimestre, ara sí, avaluable. També aquest punt és digne de comentar.

Però abans necessito fer una distinció clara entre el que ha estat la reinvenció de l’escola durant la quarantena i el que és la renovació pedagògica per la qual portem anys treballant.

La primera consisteix bàsicament en tres punts:

1. Trobar vies de comunicació mestre-alumne, mestre-família, família-escola que supleixin en la mesura del possible la presència, el caliu, la veu i l’escalf de les persones amb qui convivim i aprenem dia a dia, reforçar les vies ja existents i crear-ne de noves. Qui més qui menys ha espremut al màxim les eines que tenia a disposició: hem tirat de Sites, de Drives, d’apps, d’IG, de Fbk, de Meet, de Zoom, de Jitsi, de Moodle, de Classroom, de Whatsapp... El senyor Google i els seus amics es deuen estar fregant les mans.

Les escoles estan digitalitzades o en vies de digitalitzar-se i qui tenia el procés més avançat ha pogut reaccionar més ràpidament, qui no ho estava ho ha fet en un temps rècord.

2. Adequar els objectius a les necessitats sobrevingudes. Ja ho diu el neurocientífic David Bueno que “El que no s’aprèn a primer, s’aprèn a segon i no passa res”. Si abans les activitats reproductives i de memorització de certs conceptes ja semblaven inútils des d’un punt de vista competencial, ara està clar que també ho són des del punt de vista humà. Els nostres fills i filles ja sempre més seran la generació C, C de coronavirus, C de Covid, C de confinament. I parlem d’apropar l’aprenentatge a la vida per a que sigui significatiu? La vida ens està cridant a la cara i encara hi ha qui no la vol escoltar! Quin gran moment aquest per aprendre a conviure de manera estreta i contínua, per aprendre a escoltar, a ser solidaris, a prendre consciència de com ens afecta personalment allò que passa al món, a preocupar-nos de mirar més enllà del nostre melic, a expressar emocions i sentiments, a organitzar-nos el temps i l’espai, a aprendre a aprendre. I sí, també per millorar la nostra competència digital.

3. Garantir la igualtat d’oportunitats de tot l’alumnat. Resulta que la bretxa digital és la més fàcil de salvar, perquè -si bé logísticament és una feinada- amb uns quants dispositius electrònics, unes targetes de dades i persones implicades que s’arremanguin, en pocs dies es pot resoldre. Però què passa amb la bretxa social? Amb aquells nens i nenes que es troben confinats amb les seves famílies en una habitació, aquells que només veuen la llum del dia a través de la finestra amb barrots d’una planta baixa, aquells que sort en tenen de la targeta recarregable que van rebre a compte de la beca menjador,
aquells a qui els seus pares no poden ajudar perquè no entenen l’idioma, perquè no saben fer servir el dispositiu, o senzillament perquè estan prou saturats teletreballant i pensant en l'avia ingressada que potser no tornaran a veure mai més. Què passa amb els més petits que no saben connectar-se sols? Què passa amb els que tenen necessitats educatives especials? Els qui, per molt que la mestra els envii activitats adaptades, necessiten un adult constantment al costat. L’escola és la segona casa de tots aquests nens i nenes, la seva segona família, el seu espai de llibertat, on són iguals i tenen les mateixes oportunitats que aquells companys que ara gaudeixen de l’aperitiu a la terrassa amb els seus pares. I ara s’han quedat sense. Garantir l’equitat no és només repartir ordinadors i, siguem humils, no està a les nostres mans fer-ho des de la distància.

El 12 de març va ser per mi el dia zero. Quan vam saber, una hora abans de plegar, que l’endemà ja no tornaríem a començar el dia amb normalitat. Des de llavors han passat només 16 dies lectius. Evidentment que hem treballat dissabtes i diumenges i vacances de Pasqua també, algú es pensa que no? A hores d’ara ja hem descobert tots i totes que el teletreball pot ser una trampa perversa. Però el que realment han “perdut” els alumnes, de moment, han estat 16 dies lectius. Mai abans havíem viscut una revolució tan acelerada com aquesta, en aquest temps hem treballat guiant-nos més per la intuïció que per les directrius oficials, més o menys clares, més o menys oportunes. Ho hem fet plegats i ho seguirem fent.

Ara bé, tot aquest moviment ha de ser conseqüent amb la feina que hem fet en els darrers anys, la veritable renovació pedagògica, que no és únicament tecnològica.

“Posar l’alumne al centre de l’aprenentatge”. Quantes vegades hem escoltat aquesta frase des de la Declaració d’Incheon l’any 2015? Educar per a la vida, proporcionar als infants les eines i provocar les situacions per a que desenvolupin el seu coneixement, la seva capacitat d’investigar, de comprendre, d’aprendre a aprendre. En els últims anys hem transformat els espais, el paper del mestre, el tipus de propostes, l’avaluació, l’organització horària i encara queda molta feina per fer. El set principis de l’aprenentatge no els hem d’oblidar ara per culpa d’un trimestre en clausura. No ens demaneu ara activitats repetitives per tenir els nens entretinguts, no ens demaneu que renunciem als nostres principis.

Sabem que la situació és complicada, molts mestres també som pares i mares. És la nostra feina i la nostra ferma voluntat acompanyar els infants i les seves famílies fins on ens sigui possible, però ho hem de fer respectant l’organització i les circumstàncies de cada casa.

En breu comença un tercer trimestre, diuen que avaluable. D’acord, avaluem doncs.

Compartim amb els nostres alumnes els objectius de cada proposta, que sàpiguen perquè fan el que fan, que sàpiguen què s’espera d’ells. Donem-los eines per autoavaluar-se, o millor, creem-les amb ells. Deixem espai a la coavaluació, que aprenguin dels iguals amb qui segurament comparteixen més punts de vista que amb nosaltres. Deixem que tinguin segones oportunitats per millorar la seva feina, igual com va millorar “La papallona d’Austin”.

Que siguin conscients d’allò que aprenen i per quin camí han de seguir. Fem que l’avaluació sigui una eina més al servei de l’aprenentatge, que sigui formadora.

Si ho fem així, avaluem.

Si el que volen és que jutgem i qualifiquem l’assoliment de continguts, que quantifiquem l’esforç dels infants a casa seva, en una situació mai viscuda abans, amb més o menys ajuda de les seves famílies i amb circumstàncies de vida ben diferents, que posem nota a tot això, estaríem faltant al principi d’equitat i penso que no ho hem de fer.

Dimarts tornem a començar. Un dels set principis destaca el paper de les emocions en el procés d’aprenentatge. Doncs bé, personalment dec estar aprenent molt perquè m’emociono enormement quan penso en tornar a abraçar els meus alumnes, les meves companyes, quan veig els meus fills aguantar millor que els grans el confinament, quan veig la implicació de tothom per fer que l’escola no deixi de funcionar i quan veig l’agraïment de les famílies que ho estan posant tot de la seva part per ajudar.

Seguim compartint, seguim emocionant-nos, seguim aprenent.

Barbara Aran Selvaggio
Cap d’estudis de l’escola Esteve Barrachina