Eleccioooons, on sooou?

Ahir vaig escoltar Bob Dylan dient-me que la resposta era en el vent  i vaig decidir provar de fer com en el conte del Patufet. Abans de les vuit del vespre (per no interferir amb els aplaudiments) vaig sortit al terrat i vaig cridar la frase amb totes les meves forces. La resposta no es feu esperar. La veu llunyana d’un veí va respondre: “A la panxa del bou, on no hi neva ni plou”.

Perquè, enmig del degotall quotidià de morts, infectats, altes, baixes, confinats i circulants del coronavirus, vaig recordar que avui, dissabte sant, havia de ser jornada de reflexió de les eleccions autonòmiques convocades a Euskadi i Galícia. I que hauria pogut ser-ho de les catalanes que el president Torra anuncià a principis d’any per quan els pressupostos del 2020 fossin aprovats pel

Parlament, cosa que podia haver succeït el passat 18 de març si Ciudadanos per un costat i el virus per l’altre, no s’haguessin posat pel mig. Perquè, com era d’esperar, el proppassat dimecres, el Consell de Garanties Estatutàries va donar la raó al president Torra, obrint la porta a l’aprovació del pressupost pel Parlament i a l’esmentada convocatòria d’eleccions a Catalunya.

Amb tot plegat, i ens agradi o no, estem configurant una situació força peculiar i al meu entendre, preocupant de cara al futur.

Perquè quan es prepara una constitució, per exemple, sol preveure’s un supòsit d’avançament de les eleccions en base a una sèrie de condicionants i condicions. Condicionants i condicions que, curiosament, es neguen o no es contemplen quan es pensa en un retard. En això, la llei sol ser taxativa -o si més no ho era fins ara- i fixa que, un cop dissolt el Parlament corresponent, les eleccions s’ha de fer, sí o també, abans que passi un cert nombre de dies.

El que estem generant arran de la situació actual son un grapat de precedents perillosos que ens poden dur a un escenari incert on, a partir d’ara, res del que ha funcionat té garantida la continuïtat i res del que hem rebutjat és descartable. Potser per això, quan el govern actual convoca una reunió per intentar reproduir el suposat èxit dels pactes de la Moncloa, els empresaris que li reclamen contínuament prebendes, es neguen a seure a taula amb els altres agents socials. I els partits de l’oposició, que apel·len contínuament al diàleg i la unitat, s’afanyen a dur el tema al camp de la confrontació política entre partits.

A partir d’aquí doncs, pervertint la frase del poeta, tot està per fer i tot és possible. Permeteu-me tres exemples.

El primer, l’educació. Mentre els docents malden per acabar el curs en les millors condicions possibles i pensem que amb propostes de recuperació en cursos posteriors dels forats deixats per aquest, veiem gent que vol un final de curs de tràmit burocràtic on el suficient d’una matèria d’un curs el marqui allò que s’ha explicat i no allò que diu la llei. I amb mecanismes de verificació dels nivells assolits força dubtosos, arribant en algun cas a reivindicar l’aprovat general i el pas de curs automàtic. Una manera com qualsevol altra de convertir el programa-norma en un programa-orientació. És recomanable?

El segon, l’economia. Els autònoms que lluiten i poden mantenir actiu el negoci, minimitzar-ne les pèrdues i conservar el servei als seus clients, veuen com la llei els deixa de banda a l’hora d’ajuts i reduccions, destinats només als que tenen més pèrdues. No penseu, més enllà de promoure una certa solidaritat, que això pot incentivar una certa picaresca?

El tercer, el treball. Aquí, els molts treballadors víctimes dels expedients de reducció temporal d’ocupació tenen l’ai al cor perquè, pel que sembla, ningú garanteix que aquest atur -temporal i de causes alienes a ells- els computi, per exemple, a efectes de jubilació. I si, quan reprengui l’ocupació, tindran algun dret preferent a l’hora de tornar a ocupar el seu lloc de treball.

Massa incerteses per aquest nou escenari que arribarà el dia que es decideixi engegar el desconfinament sobre el que, diguem-ho tot, no sembla que els que manen tinguin les coses massa clares.

Com nosaltres. Perquè, per exemple, tots ens hem sentit bé quan hem llegit que la UE posa finalment damunt la taula mig bilió d’euros per aquesta represa. Però algú s’ha pres la molèstia de comprovar si el bilió de la noticia és europeu (1.000.000.000.000) o britànic (1.000.000.000)?

Tranquils. És europeu.