Quan la ràdio...

Quan la ràdio parlava de Franco va ser una mítica obra de teatre de Josep M. Benet i Jornet, dissortadament mort aquest dies precisament, i encara hi ha una pel·lícula de Woody Allen que amb el títol de Dies de ràdio evoca part de la seva infantesa. La ràdio com un element vinculat la mateixa vida.

Tinc una addicció notable a estar enganxat a la ràdio. Una de les primers coses que faig (perdoneu que expliqui qüestions personals) a l’aixecar-me és posar-me els auriculars mentre vaig fent el que cal en aquell moment però connectat. Quan em trec els auriculars engego  el transistor de damunt la taula, de piles, més gran clar i encara en tinc un parell més en habitacions diverses.

Malalt de ràdio doncs.

Sort he tingut ara d’un vell m-p3, ja que la petita ràdio d’auriculars ha fet figa, m’ha abandonat en el moment en que era més necessària. Ja se sap que els gran amors en trenquen en un no res. Sempre em queda el telèfon en funció ràdio, clar...

La ràdio acompanya, distreu, ajuda a comprendre coses, informa o almenys això és el que hauria de fer, ajuda a conformar opinió, i en casos extrems pot servir d’element d’ajuda col·lectiva transmeten consignes o recomanacions... en fi tothom hi pot trobar la seva parcel·leta  pròpia per passar-s’ho bé. O bé acompanyar-nos en hores d’insomni d’allunyament de tot plegat menys d’aquells veueta a l’orella que ens segueix fent de cordó umbilical amb el món real.

La ràdio té un ventall de programes diversos que permet en cada moment canviar de dial i de programa en funció el que vols escoltar en cada moment. Ara bé també és cert que la majoria som fidels a una emissora i a un programa. I aquesta fidelitat té un reflex en l’Estudi General de Mitjans en el seu apartat de la radio en que atribueixen oients a cada emissora. A Catalunya el rànquing d’audiència de les emissores la guanya Rac 1 des de fa temps en segon lloc Catalunya Ràdio i en tercer lloc la Cadena Ser, això de manera general després hi ha per franges els programes més escoltats. I entre aquests els més escoltats són els “magazines” informatius del matí i encara filant més prim les tertúlies. La tertúlia és la reina de les ones.

Tertúlies de tot des de la política fins a la més “rosa” possible.

I de la tertúlia òbviament neix el tertulià (ni es crea ni es destrueix, es transforma) o la tertuliana, espècimen del món de la  comunicació difícil de definir. Anem al diccionari, Tertúlia: Reunió de persones que s’apleguen habitualment per tal de conversar o de dur a terme qualsevol altre passatemps (el terme sembla que bé de Tertul·lià, un heretge que excel·lí en l’apologètica).

El tertulià forma part d’un cos, gairebé professional, d’opinadors, opinadores que van d’un mitjà a l’altre explicant el que saben, el que volen o el que poden.

Qui més qui menys ha fet tertúlia privada o pública, nosaltres mateixos vam ser tertulians, això sí, d’una categoria inferior, segurament per sota de la regional. Un bon dia Canal Blau em va fitxar (sens cobrar, clar) i un bon dia van deixar de trucar-me sense acomiadar-me, deurien quedar  tranquils, jo més.

Res a veure però amb les tertulians /es de les grans emissores que omplen una estona dels programes de més audiència i des d’allà llencen les seves opinions, missatges, consignes, reflexions, controvèrsies, i discrepàncies... i tot el que vulgui afegir

Perquè de tertulians/es n’hi ha de moltes menes, periodistes, ex-polítics, escriptors, sociòlegs, personatges de la vida pública, artistes i altres figures emergents però fugaces com el sidral o la magnèsia ..... Hi ha aquells que es preparen, que es llegeixen els diaris abans d’anar-hi i hi van amb els papers a punt, aquells que hi van des de la trinxera i tot passa pels sedàs de la seva ideologia (això és obvi) però amb una tendència sectària, i encara hi ha aquells que acaben personalitzant la raó i la veritat absoluta. La seva paraula és paraula de deu. N’hi ha, també, molts, de crítics, d’objectiu i raonables, i n’hi ha també el tertulià/ana corretja de transmissió d’algun grup i fins i tot fan de portaveus no-oficials del govern de torn ja que són els tertulians o tertulianes oficials del regne. Ep, res que no sigui diferent d’altres països i de tots els col·lectius humans.

El tertulians/anes (ella ho feia extensiva al periodistes) en paraules d’una de les titulars del programa El Món A Rac-1 Anna Gómez “sabem una mica de tot i molt de res”. Clar i català.

Però en temps de polarització de la informació -abans era el procés- i ara la maleïda pandèmia emergeixen molts tertulians/anes que acaben esdevenint experts en no sols l’epidèmia sinó experts en la resolució de la mateixa pandèmia, altres que resolen la crisi econòmica derivada i alguns totes dues coses de cop. I encara hi ha els que usen del maniqueisme més atàvic, disseccionen la societat i més concretatem els govern entre bons i dolents, els que ho fan tot bé i els que ho fan tot malament. I segurament en aquets moments això del blanc i negre és més fals que un “duru sevillano” i els matisos de l’espectre de grisos és enorme.

I cal també reconèixer que tots portem a dintre un alcalde quan parlem de la ciutat, un president de govern si el tema és general, un entrenador quan parlem de futbol, un crític quan opinem de literatura o música i la nostra opinió acostuma ser sempre la bona. Ens costa canviar, ens costa analitzar arguments que ens contradiguin i ocasionalment ens puguin fer canviar el que pensem.

L’avantatge de la tertúlia és que els que escoltem no els podem replicar, la ràdio té el problema (pels oïdors) de que en poques ocasions és bidireccional. Per això no els sorprengui si dic que hi ha cops que els interpel·lem, els rebatem encara que no ens escoltin, semblem “sonats” parlant sols davant la ràdio i també aquets dies amb alguns i algunes els insultaríem. Veiem com alguns han passat dels elogis del que s’anava fent al principi de la crisi a ser ara demolidors en les crítiques no sempre fonamentades, fent bo allò de que fàcil és veure la palla a l‘ull de l`altre si no ser capaços de veure la biga que portem al damunt. Ep, canviar no és problema però tenir la fe del convers en aquest casos no “cola”.

En fi aquets crisi com tot s’ha convertit també en una batalla polítics i cadascú, opinadors i tertulians inclosos, -llevat d’honroses excepcions- també juguen el seu paper, naturalment.

En fi saber comunicar és saber convèncer i a vegades d’això es tracta malgrat el que es digui sigui esbiaixat i a vegades directament fals.

Començàvem parlant de la ràdio i acabem fent-ho de la premsa escrita hi havia un article d’Anton Losada (un clàssic de forces tertúlies) al diari El Periódico:  Si la solució fos fàcil, no seria una crisi. Començava l’article dient. S’oblida amb freqüència, més en aquest país ple de profetes del passat i experts de l’endemà, però el titular reflecteix un principi bàsic per reconèixer i governar amb encert una crisi. 

Interessant reflexió que potser hauria de servir de frontispici de les tertúlies que escoltem ara.

Però passarà, seguirem escoltant la ràdio i seguirem interpel·lant aquells que diguin coses que no ens convencin (i no vol dir que no tinguin la raó)... inútil sí, però terapèutic també.