Avui, demà i demà passat

Ja hem passat la cinquena setmana de confinament i encara ens en queden dues mes, però, tot sembla indicar que l’epidèmia del coronavirus està entrant en una fase de control. Tothom ens diu que no hem d’abaixar la guàrdia i és cert.

Avui

Davant d’aquesta emergència hem donat resposta amb una certa precipitació i descoordinació, quan el que feia falta era, precisament, el contrari: planificació i coordinació a nivell local, nacional, estatal, continental i mundial. Per sort, al final totes ens hem posat les piles i hem intentat remar en la mateixa direcció. Dic, hem intentat, perquè encara hi ha gent que intenta aprofitar la trista conjuntura per atacar a l’adversari polític. Quina llàstima!

Sortosament els professionals de la salut, des dels metges a les infermeres, passant pel de neteja o auxiliar o les treballadores i treballadors de les residències, han estat el seu lloc amb fermesa i malgrat les mancances dels primers moments. Per això hem sortit, sortim i sortirem cada dia a les 8 de la tarda per aplaudir-los i donar-los ànims. La vida ha continuat, però, gracies a moltes mes persones, des dels que tenen responsabilitats de govern, especialment els ajuntaments, fins els milers de persones que fan possible que tinguem els serveis a l’abats malgrat la situació o a les milers de persones que ajuden i tenen cura dia a dia dels seus familiars, amics i veïns i de les persones que ho necessiten.

La solidaritat he emergit amb força aquests dies, malgrat la seva invisibilitat. I cal exigir als governs que actuïn amb responsabilitat social perquè no paguin la crisi, com quasi sempre, les classes populars. Cal exigir un escut social. Cal exigir a tothom responsabilitat i solidaritat, però no podem oblidar les polítiques de retallades dels governs nacionals i estatals conservadors que durant aquests darrers dotze anys han malmès els nostres serveis públics, especialment el de salut, infradotant-los any rere any. Potser és l’hora de que els bancs tornin el rescat públic que van tenir.

Demà

Estem davant d’una enorme crisis sanitària mundial que comporta una enorme crisis econòmica i social, provocada, segurament, per la manera com estem gestionant el planeta on vivim (consum extractiu de recursos, desforestació, consum de carn animal estabulada, agricultura intensiva, ...). Tot sembla indicar que és una avis més d’una crisi ecològica a la que ens anem apropant en aquest vaixell tripulat pel capitalisme salvatge i global. Fins ara semblava que el món ric (on som nosaltres, encara que siguem els pobres d’aquest món) estava salvat de les crisis epidèmiques que assolaven Àfrica o Àsia (el món pobre).

Ara ens hem adonat de cop (sequeres i inundacions recurrents, límits dels combustibles fòssils, crisi climàtica, ...) que la nau va cap a la seva autodestrucció, a menys que ens decidim actuar a tots els nivells i a tot el planeta per reduir la velocitat i canviar de direcció. Pensar que passat el confinament actual, que serà més llarg del que preveiem, tornarem a la “normalitat” és una il·lusió que no ens podem permetre: perquè ja no és possible i perquè no ens interessa col·lectivament. Per això cal que pensem, reflexionem i actuem avui pensant en el demà i en el demà passat. Aquest és el repte que tenim ara. 

La pandèmia actual és el resultat d’una determinada manera de produir i de viure d’esquena al medi i cercant el benefici individual i que cal situar-la en un marc mes ampli de crisi ecològica que cada cop és més evident. El cost econòmic, social, polític i cultural d’aquesta crisi està sent enorme, tant a nivell personal, com col·lectiu. Però els costos no son iguals per a tothom.

Tot i que el causant de la pandèmia actual, el coronavirus o Covid-19, és el mateix arreu, els seus efectes son més o menys greus depenent de quatre factors: 1) les mesures preventives adoptades pels governs, 2) l’estat del sistema sanitari públic i les polítiques de salut pública, 3) els nivells de contaminació de l’atmosfera i 4) la pobresa. Aquests quatre factors fa que uns països pateixin més que d’altres la pandèmia i que passi quelcom semblant dins de cada país depenent de les zones on es viu i del grup social al qual es pertany. Per tant, hem de plantejar-nos el demà passat i la transició amb l’objectiu de protegir-nos al màxim, que vol dir protegir la vida de tothom i restablir la relació equilibrada amb el medi.

Demà passat

No es tracta de retornat a la “normalitat” entesa com el que hi havia abans de la crisi pandèmica, tant perquè ja no é possible, com perquè no volem perquè ja sabem cap on ens porta. No volem tornar a la “normalitat” d’una societat on un de cada quatre catalans està en una situació de pobresa o d’unes retallades de 1.500 milions d’euros en la despesa de sanitat que ha debilitat enormement el nostre sistema de salut. Volem tornar a fer coses “normals”: treballar, estimar, relacionar-nos, ..., volem recuperar l’espai públic, l’activitat associativa, passejar, parlar presencialment amb els amics i veïns, treballar, .... Volem tornar a la quotidianitat del dia a dia..., però aquesta normalitat ha d’assentar-se sobre noves bases si volem que sigui millor, més equitativa i més justa per a tothom. I això dependrà de les mesures individuals i col·lectives que prenguem tots plegats, començant per cada un de nosaltres i acabant pels ajuntaments i els governs.

No hi ha receptes màgiques, però és evident que cal posar en valor les cures, la solidaritat, la cooperació i el comportament comunitari. Cal avançar cap a l’equitat social, l’equilibri ecològic i la democratització i l’autogestió de la vida política/pública/col·lectiva. Necessitem un sector públic potent, capaç d’assegurar la salut, l’educació i l’atenció social a totes les persones, així com els subministraments bàsics. Necessitem una economia que estigui al servei de les persones i de la vida, que no depengui de l’especulació financera, ni dels grans oligopolis. Necessitem una profunda reforma fiscal progressiva que permeti finançar-se sense haver d’endeutar-se excessivament. Necessitem uns ajuntaments amb més competències recursos i autonomia. Necessitem democratitzar i confederalitzar les decisions i la vida política. 

I per això caldrà un gran acord polític i social en què la prioritat sigui el be comú, la sostenibilitat del planeta, l’habitabilitat dels nostres pobles, viles i ciutats i la cura de totes les persones. I perquè això sigui possible cal que ens hi impliquem totes i tots, perquè ningú ho farà per nosaltres. Com deia Miquel Martí i Pol: “tot està per fer i tot és possible.”

Ramon Arnabat, regidor de Vilafranca en Comú