La llegenda del carreró

A La llegenda del carreró (Pagès editors), de Sílvia Colomé, trobem una història molt ben documentada ambientada a les terres de ponent en el segle XII, quan la població cristiana vivia amb l’ai al cor per por d’una ràtzia musulmana, però en la qual tampoc no era rar que convisquessin cristians amb musulmans, i entre uns i altres hi sovintegessin intercanvis comercials, culturals i personals, i fins i tot relacions d’afecte.

Aquest és el fris històric i geogràfic en el qual es desenvolupa la novel·la de Sílvia Colomé. Però la novel·la, editada amb l’acompanyament d’unes delicades i suggerents il·lustracions de Delphine Labedan, té a més els colors d’una novel·la on hi sura el realisme màgic i l’entonació pròpia d’una «llegenda» no només quant a veu i estil narratiu amb alè poètic, sinó també perquè la Salgar, la jove protagonista de la narració, rep els savis ensenyaments de la Blancallum, una dona d’aigua filla de la boira i del darrer raig de sol a la posta.

En aquesta novel·la, en la qual hi ha prou enjòlit com perquè sigui llegida amb interès creixent des de la primera pàgina, tot s’ha d’interpretar també a nivell simbòlic. I és precisament aquesta conjunció entre la història contada i el simbolisme que transporta, el que fa interessant, per culta i imaginativa, la lectura de La llegenda del carreró, de Sílvia Colomé. La imaginació creativa de l’autora, periodista de professió i inventora d’històries per vocació, com diu ella mateixa, pren volada simbòlica des del moment en què escriu una història que cal situar en la genealogia del llegendari de l’Edat Mitjana, amb les seves històries habitades per figures que posteriorment, en estudiar-ne la fondària, el psicoanalista Carl G. Jung en diria arquetips. Un dels arquetips és el de la dona sàvia i que en les contalles tradicionals sempre es veu assistida per forces de la natura que a vegades prenen forma física com ara fades i dones d’aigua.

Per les seves condicions, és a dir, per una sensibilitat fora del comú, la jove Salgar està destinada a esdevenir una dona sàvia, una bona remeiera, una sanadora eficaç. Però perquè aquests talents en potència es facin efectius en el capteniment de la noia, cal que algú els desvetlli i els potenciï: la Blancallum, la dona d’aigua, és l’encarregada d’aquest mester. La història que s’explica a La llegenda del carreró té altres fils que trenen el teixit protagonitzat per personatges que adquireixen relleu en el relat, però el fil conductor de la novel·la de Sílvia Colomé és l’aprenentatge de la Salgar fins que esdevé una dona sàvia i la manera com aquesta se serveix del seu saber de forma altruista, generosa.

Cal assenyalar els antecedents literaris que fan de la història que s’explica a La llegenda del carreró, de Sílvia Colomé, una narració que hàbilment trena dos móns: el fantàstic i el real, i és la presència de la dona d’aigua, que com les fades dels contes i llegendes que coneixem orienta el destí i fa una funció protectora, la qual cosa és molt pròpia tant de les antigues literatures romàniques com les literatures celtes, i que tant han nodrit la nostra rondallística i imaginari col·lectiu.

Aquest trànsit entre els dos móns mostra la creença del que estudiosos com Claude Lecouteux en diu la presència del «doble», que, resumint, no és altra cosa que la nostra part immaterial bessona de la nostra part material. La part immaterial té les seves especificitats, com per exemple la de poder emprendre un vol enmig de la vida ordinària, ja es presenti en un somni, una visió o una revelació, o fins i tot un vol real efectuat pel «doble» estan adormits, a tenor de les històries que els antics contaven a la vora del foc.

És per aquest motiu que l’autora no descriu una mort convencional a propòsit de la mort de la Salgar, quan ja és una dona vella i ha fet molt de bé en el temps que li va tocar viure, tot i que no li va ser fàcil, ja que les dones en aquell temps tenien poc paper i consideració social: «La Salgar va estendre els braços per batre’ls com si fossin ales. S’anava desprenent del seu cos mortal mentre el seu esperit s’enlairava més i més (...) Els gemecs potents dels mussols* van ressonar insistents tota la nit. El Baix Sió s’acomiadava d’una dona sàvia.» Una poètica descripció del que els antropòlegs que estudien el xamanisme en diuen un vol màgic, en aquest cas, l’últim vol de la Salgar fins a fondre’s en la llum de l’univers, i que en la imaginació de Sílvia Colomé va de la mà d’aquesta mena d’àngel custodi o de fada padrina que és la Blancallum, la dona d’aigua filla de la boira i d’un raig de sol.

*El mussol és la figura totèmica, símbol de la saviesa, que acompanya la iconografia de deessa grega Atenea.