El llibre dels gats espavilats, de T.S. Eliot

L’autor de llibres de poemes de referència en el segle XX com La terra eixorca, Dimecres de cendra o Quatre quartets, Thomas Stearns Eliot (St. Louis, Missouri,1888 – Londres, 1965), l’any 1939 va publicar un llibre destacable d’entre els llibres de teatre que va escriure seguint la inspiració de la seva veta humorística: El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum, i que ara podem llegir en la magnífica i enginyosa traducció de Marcel Riera. Publicat per Labreu, el recull s’acompanya d’unes suggerents i saleroses il·lustracions de Nú Miret.

A dir de la crítica, l’obra de teatre de T.S. Eliot de més èxit és Mort a la catedral, publicada l’any 1935. Es tracta d’una obra dramàtica impregnada de transcendència en la qual s’hi explica la mort de Thomas Becket amb un teló de fons per ser interpretat ja en aquell i moment: una crítica política als governs autoritaris que no només permeten la corrupció sinó que amb proclames grandiloqüents també impulsen les baixes passions de la gent fins arribar al crim, i això en el context històric en què feixisme i nazisme campaven.

Una obra de teatre i l’altra són compatibles en el conjunt d’una obra literària com la de T.S. Eliot, que no es pot etiquetar amb un sol rètol. De gran complexitat, profunditat i imaginació poètica, a l’obra d’Eliot se la va distingir amb el Premi Nobel de Literatura de l’any 1948.

La creativitat de T.S. Eliot es desplega en primer lloc en el doble ventall de la meditació i la religiositat (Eliot es va convertir a l’anglicanisme i aquest fet es transparenta de manera natural en els seus versos); en segon lloc Eliot destaca per un acurat treball literari (el seu avantguardisme i alt nivell cultural el duen a ser un dels grans representants del modernisme anglès); i, en tercer lloc, en la seva obra hi destaca una gran capacitat per a la sàtira i la fina ironia com la que, per exemple, amara l’obra de teatre que aquí comentem: El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum. Aquest recull és una festa per a la intel·ligència que es complau a fer comparacions entre el comportament dels gats i les persones, personalitzant, doncs, els gats, amb les qualitats i defectes que ens caracteritzen.

I és que hi ha gats i gats, tot i que, en general, els gats són molt senyors, fins i tot els gats més esparracats com en Jordipotiner i en Cardarrugat, una coneguda parella de gats pallassos, transformistes, funàmbuls i comediants acreditats que tenien una gran reputació al Victoria Grove, on se’ls podia veure actuar. O l’espavilat gat Mistòfil, que després de fer les més grans maleses es fa escàpol i atrapa’l. O l’elegantíssim gat de ciutat Bustopher Jones, un senyoràs que tothom saluda, un dandy dels gats que porta els pantalons de ratlla. I en Macavity, el gat misteriós a qui li diuen Pota Amagada perquè és el gran criminal que desafia la Llei cada vegada?

No és difícil imaginar una representació amb música, llums i efectes especials d’El llibre dels gats espavilats, una obra de teatre que T.S. Eliot va escriure per als seus afillats amb un humor blanc, d’ample somriure, però tan murri, tan sorneguer. A través de quinze poemes, Eliot fa un retrat amb bisturí esmolat de figures arquetípiques de la societat anglesa de principis del segle XX. El mèrit li va ser reconegut, si bé el poeta i dramaturg no en va poder gaudir, quan a l’any 1983 va rebre de manera pòstuma un Premi Tony de teatre pel musical Cats, l’adaptació que Andrew Lloyd Webber va realitzar del seu llibre El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum.