Agosarada ignorància

Permeteu-me que em posi biòleg i que, emulant modestament Sòcrates, recuperi el seu mític “Només sé que no sé res”, convertint-lo en un més ajustat “Només sé que saben poca cosa”. Els científics, naturalment.

Perquè si es confirma que el 27 de desembre (quatre dies abans de la primera informació dels xinesos sobre una misteriosa malaltia pulmonar) un peixater de Paris va ingressar a un hospital de la capital francesa amb símptomes del que avui, per proves posteriors a les que ha estat sotmès, sabem que era la malaltia del coronavirus, cal revisar tot el que avui determinades persones donen per cert. Acceptar que el virus feia dies que corria pel món, probablement d’avió en avió “y tiro porqué me toca”, quan es va donar la veu d’alarma. I reconèixer que estàvem, amb perdó, a la lluna de València.

Perquè, si som honestos, des d’aquest humil opinador al president del govern, hauríem de reconèixer que tot el que tenim hores d’ara és una foto microscòpica més o menys espectacular, dues certeses (que el virus mata i que no mata ni afecta tothom per igual), i uns centenars d’estudis en marxa amb els resultats encara pendents. Perquè, hores d’ara, per no estar segurs, no podem estar segurs ni que tothom que porta el virus, emmalalteix.

I, amb aquesta ignorància palmària – lògica si tenim en compte que és un virus “nou”(1)- ens permetem pontificar sobre el seu comportament o la forma més eficaç de combatre’l. I prenem mesures tècniques en base a estadístiques que cada dia canvien. I no sols per l’arribada de noves dades. També per canvis en els criteris per confegir-les. Convertint el recomanable i humil “només sé que no sé res” en el prepotent i orgullós “veuràs com qui té la raó sóc jo”.

Ho veiem cada dia. Quan els estats europeus van cadascun al seu aire. Quan el que l’estat decideix és contradit o rectificat per les comunitats autònomes. Que a la vegada es veuen qüestionades per les regions, aquestes per les comarques i aquestes pels municipis. Donant un exemple que encoratja determinats col·lectius a posar-se a reclamar avantatges pel seu sector, al que no s’estan de qualificar de estratègic. Encara que sigui, per posar un únic i clar exemple, el negoci del futbol. I tot des del desconeixement d’un enemic nou. Com podem aspirar, en un procés com aquest, que la ciutadania es comporti de forma prudent, responsable i solidària?.

Transmetent aquest clima de “salvis qui pugui”, és normal que una part de la ciutadania opti per la trampa, mitja veritat o vulneració de l’ordre de confinament. No endebades li han dit del dret i del revés que les sancions que li posin seran recurribles judicialment. Mentre mostren ex-presidents fent esport, alcaldesses parlant en grup amb la mascareta treta i planes majors polítiques homenatjant multitudinàriament el tancament d’un hospital d’urgència.

Perquè, tornant a la biologia, cal explicar que el virus, com qualsevol ésser viu, lluita per la seva supervivència. No, com sembla que fem nosaltres, per la supervivència o millora d’un sector de la seva població, sinó pel conjunt de l’espècie. I ho fa amb les soles armes que té. La capacitat d’infecció, de passar d’un organisme a un altre. Passar d’un malalt a un altre abans que l’infectat mori és la primera tècnica que ve al cap. Necessària per no ser dut, com espècie, a la desaparició. Com aquell okupa que necessita un nou habitatge quan ha malmès l’envaït un temps abans. Però no oblidem que també poden fer-ho de manera més o menys silent, sense matar ningú. Resignant-se a ser company de viatge. Com fa, per exemple, el virus de les panses labials de les quals solem culpar, erròniament, la febre. Nosaltres, per contra, convençuts de la supremacia de la nostra intel·ligència, només ens plantegem anihilar al rival. I, el que és més greu, des de la ignorància de les seves estratègies.

Per això el virus ho té relativament fàcil. Només ha d’esperar que l’estultícia humana li posi tot a favor seu. Viatjant com possessos, relacionant-se de forma intensa, diversa i contínua, creant ambients massius que facilitin el contagi.... Com quan el que es vol és escampar una idea entre la gent.

I ara apareixen dos darrers motius de preocupació en relació als quals sabem que no sabem quasi res del nostre enemic. Per un costat l’orgull humà que impedeix a l’oposat donar per bona cap solució del govern, i viceversa. Que empeny a un grup a fer dolentes les propostes del contrari i, des de la seva parcel·la de poder, contrarestar-les o posar-hi pals a les rodes. Per l’altre, la descoberta, encara no confirmada, del possible paper dels animals de companyia en el problema del Covit 19. Com si no es sàpigues, de fa força temps, que una tercera estratègia del virus és, quan van mal dades, retirar-se a un refugi (una espècie afí a la habitual) i esperar que passi la tempesta. Creant així, a més, una reserva de població per poder reprendre la lluita. I tot això, sense intel·ligència en sentit tradicional. Des de la ignorància. Això sí, una ignorància prudent i gens fàtua.

1- Parlo d’un virus “nou” en el sentit d’arribat a l’home per primera vegada. Sembla.