Espia de mi, de Sam Shepard

En la impecable traducció de Dolors Udina, Quid Pro Quo acaba de publicar Espia de mi, la darrera obra de Sam Shepard (Fort Sheridan, Illinois, 1942 – Midway, Kentucky, 2017), que va escriure amb un gran esforç de la voluntat, ja que va morir per causa de l’ELA. Autor de quaranta-cinc obres de teatre, amb una dotzena de premiades, cal recordar l’èxit del seu guió per a la pel·lícula París, Texas, que va guanyar el Premi Palme d’Or al Festival de Cannes. L’any 1986 Shepard va entrar per la porta gran a l’Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres.

Espia de mi, narració amb la qual la crítica americana ha dit, amb justícia, no pas amb benvolença, que Sam Shepard assoleix la seva plenitud creadora, és una obra fragmentària escrita en petits capítols, alguns d’ells ja dictats, ja que la malaltia no li permetia fer-ho com al principi: a mà i en una llibreta. Obligat, doncs, per un progressiu deteriorament del seu estat físic, l’autor escriu el seu relat de manera condensada, amb frases curtes i sòbries, si bé d’una gran eficàcia tan visual com emotiva, sense cap concessió, però, al sentimentalisme, la qual cosa fa de la seva una escriptura molt vibrant i intensa.

A Espia de mi s’hi trenen dues veus narratives: l’espia alter ego de l’espiat, el mateix escriptor que s’observa des de fora i des de dins. L’espia observa, i, si molt convé, a vegades amb uns binocles, aquell home assegut primer en un balancí, i després en una cadira de rodes, que a penes es pot moure. Mentrestant, l’espiat, que per les seves circumstàncies vitals cada dia depèn més de l’ajut dels altres –la família destaca en el fil expositiu com a nucli fort davant de la dissort del malalt-, va narrant records llunyans i que ara, amb la immobilitat, se li planten davant dels ulls. No en refusa cap, tot i la cruesa. Així els lectors van bevent a glops històries amargues i dures com un cop de puny, relats d’un passat de l’Amèrica rural on també tenen protagonisme l’Aubra, l’àvia d’origen anglès, i en Jai, l’avi que tant pateix per causa de la mala salut de l’esposa, una malaltia que fa pensar en alguna mena d’antecedent de la malaltia que pateix l’escriptor-narrador d’Espia de mi.

Hi ha un abans i un després quan es té notícia d’una malaltia tan greu i aquesta es va fent evident cada dia que passa, disminuint les capacitats. A poc a poc el temps va prenent un altre sentit i és en aquest moment que cada hora, cada minut pren profunditat i s’acoloreix d’una manera més vigorosa. En el cas de l’escriptor Sam Shepard, l’experiència passa tant per la quotidianitat plegada de límits com per la vida interior que agafa un sentit superior si se’n té la consciència i el talent per explicar-la. Shepard, tot desdoblant-se, excel·leix a contar el que sent, el que pensa i el que recorda al mateix temps que s’observa des de fora en aquell home que va perdent facultats després d’haver-ne tingut tantes.

És una experiència tràgica, la malaltia de l’ELA. Però un dels malalts que l’ha patit, Sam Shepard, ha tingut el valor d’escriure-la des de l’interior de la vivència, com des de dins sentim la veu del narrador d’històries del seu passat, aquella biografia que es mostra en la seva part més crua, però que és la mare dels dies i afanys que l’han portat fins al moment present. Espia de mi es constitueix, doncs, en un doble testimoni vital de l’espia i l’espiat, algú que davant la malaltia s’enfronta a ell mateix i s’examina, autor i actor al mateix temps. A Espia de mi trobem escrita una lliçó d’humanitat i un cant a la vida, malgrat tot.