La dimensió desconeguda

Sona la banda sonora, música enigmàtica, apareix a la pantalla l’espiral arrodonida en blanc i negra que giravolta fins a perdre’s a un punt de l’univers, teclats d’un sintetizador i trompeta seca:

“Estem viatjant a una dimensió diferent del món de la visió i del so, al regne meravellós de la imaginació: la dimensió desconeguda”.

Així començava la mítica sèrie, emesa aquí als anys vuitanta, “La dimensió desconeguda” que ens recreava, episodi a episodi, un relat de fantasia, de terror o de ciència-ficció.  Sempre amb un final sorprenent, la clau per a deixar-nos bocabadats i amb expectació per mantenir-nos seguidors dels següents capítols.

Com assenyalava  Nicola Chiaramonte a la introducció de la Paradoxa de la historia, “sols a  través de la ficció i de la dimensió de l’imaginari podem aprendre alguna cosa real sobre l’experiència individual”.  Aquesta inoblidable introducció cinematogràfica ens podria servir com a marc per a poder entendre el que vivim actualment davant la Covid 19: l’enigma, l’espiral, la incertesa,... l’inici d’una dimensió desconeguda.

I seguint els passos de Rod Serling - el director, narrador i  guionista de la sèrie original- tenim els element servits per al guionatge d’un nou capítol: virus, cadena de contagis, pandèmia, confinament, por en massa i canvi  vertiginós de les nostres vides, de la nostra forma de funcionament quotidià i social.  És evident que tenim una bona trama, però ens sorgeix una dificultat crucial: amb quin final sorprenem a l’espectador?.

És el moment clau, ara han d’actuar les virtuts de la imaginació i de la capacitat creativa.  S’obren les alternatives, perquè de moment res està escrit.  Com sempre tenim sobre les nostres esquenes una amenaça real, la que hem patit en els darrers temps de la història  moderna i post-moderna, la que ha dirigit malauradament molts dels episodis de la nostra història. Tornar a que els de sempre, els qui remenen les cireres del món s’afanin a voler dirigir-nos de nou i imposar-nos el seu final: un retorn a ‘más de lo mismo’, segurament suavitzat i edulcorat de partenalisme benevolent i de petites concessions per damnificacions. La diferència bàsica, però, entre la realitat i la ficció d’una sèrie rau en que ningú es pot subrogar la propietat o la direcció. Tothom som partícips del guió, de la trama i el final. Som directors i protagonistes alhora, “art i part”.  

Tenim doncs, a les nostres mans, el repte i l’oportunitat de sorprendre, d’ampliar les alternatives sobre com volem donar forma a la pantalla final. L’expectativa és oberta, podem  crear les condicions del canvi i generar l’emotiva sorpresa que afronti amb imaginació la nova dimensió desconeguda de la nostra humanitat i del nostre món.  ‘Claqueta: càmera i acció”.