Gent Gran i discriminacions

La pandèmia que estem patint des del mes de Febrer ha posat en evidència tot un seguit de problemes que ens afecten directament a les persones grans, i que s’afegeixen a tots aquells que ho fan de forma general a tots els ciutadans.

El més greu, probablement, ha estat el que té a veure amb les residències de gent gran, per l’inacceptable nombre de defuncions que s’hi han produït i l’aparent (real?) abandonament dels residents per part del sistema públic de salut, justificat amb el criteri de rendibilitat terapèutica, és a dir que a l’hora de decidir on aplicar els escassos recursos disponibles s’han de considerar en primer lloc aquelles persones que ofereixin millor perspectiva de supervivència. Principi comprensible davant d’una disjuntiva concreta, quan s’aplica a partir d’una anàlisi individualitzada del casos en qüestió, però inacceptable de tot punt que s’hagi aplicat amb “brotxa grossa”, vull dir que si hi vius a una residència ets, per definició, menys terapèuticament rendible que si ho fas a casa teva, patint per tant, una retallada en el teu dret individual a l’atenció sanitària. Sembla com si els residents haguessin passat a ser ciutadans de segona categoria quan la realitat és que no haurien d’existir categories de ciutadans. No sé trobar la paraula per definir aquesta nova forma de discriminació per raó de la tipologia del lloc on hi visquis. Potser residenciatisme?

Tot i ser aquest el problema més greu que, al meu parer, s’ha evidenciat, no és l’únic. També l’edatisme ha aparegut a l’hora de prendre decisions en la fase de des-escalada, que han estat fonamentades en l’edat, sense considerar altres variables. Així, els més grans de 70 anys som considerats persones més vulnerables al virus que la resta dels humans, però la realitat és que això no deixa de ser una dada purament estadística que no té en compte les condicions de salut de cada persona, individualment considerada. Tanmateix, entenc que, per operativitat en la fase de des-escalada, s’hagi d’establir una edat concreta (els 70 anys sembla força correcte), però rebutjo la raó esgrimida, que a partir dels 70 d’edat, sobtadament, els nostres cossos adquireixin una especial vulnerabilitat.

Realment, qui pateix una elevada vulnerabilitat és el propi sistema sanitari, la estructura del qual no està dimensionada per suportar una crisi com la provocada per aquesta pandèmia, ja que ni tan sols suporta bé les crisis anuals que comporta la grip, especialment des de les retallades patides com a nefasta conseqüència de les decisions preses desprès de la crisi econòmica iniciada el 2008. Si algú ens hagués explicat que la raó de fixar la ratlla en els 70 anys era evitar que el sistema sanitari col·lapsés, estic convençut de que, per responsabilitat social, la majoria de les persones d’edat avançada ho hauríem acceptat sense discussió. No ha estat així, ans al contrari, se’ns infantilitza amb l’argument paternalista de que ho fan pel nostre bé, quan resulta que som persones adultes amb plena capacitat de raonament, capaços d’entendre perfectament que la decisió es pren pel bé del conjunt de la societat, pel bé de tots.

No vull terminar sense posar en evidència la poca (o nul·la) rellevància dels ens consultius de persones grans. Aquests existeixen a molts Ajuntaments, tot i que no sempre actius; també a nivell comarcal, regulats per un Decret de la Generalitat, igualment dividits entre els que tenen activitat i els que no en tenen o tenen poca, depenent de si darrera d’ells hi ha molt, poc o gens d’impuls polític.

A escala catalana, existeix el Consell de Gent Gran de Catalunya i a nivell estatal espanyol el Consejo Estatal de las Personas Mayores. Ambdós estan formalment constituïts i tenen activitat. En el cas català, puc certificar que l’activitat és intensa, però en tots dos casos, la funció d’òrgan consultiu dels respectius governs davant de la pandèmia no ha funcionat adequadament. Ni el Govern de la Generalitat ho ha fet abans de prendre decisions o de planejar estratègies relacionades amb la gent gran i el Covid-19, ni em consta que el Govern de l’Estat hagi evacuat consulta prèvia amb el Consejo espanyol abans de les seves decisions.

Malauradament, aquest és un problema generalitzat a la immensa majoria (totes?) d’aquestes estructures institucionals de caire consultiu, que serveixen per tapar un forat o complir amb un compromís polític, però que, quan realment podrien dir alguna cosa, o no són consultades o, si ho són, poques vegades són escoltades. Reiterant el que ja he apuntat més amunt, manca impuls polític.

Javier Fernández Medrano
Conseller al Consell Consultiu de Gent Gran del Garraf
Conseller al Consell de Gent Gran de Catalunya
Consejero en el Consejo Estatal de Personas Mayores