El dia que va morir el camarada Gavrílov

Aquest hauria estat el títol descriptiu per a la nouvelle que l’any 1926 va publicar Borís Pilniak (1894-1938) amb un títol poètic: Historia de la lluna inapagada (Adesiara), que ara podem llegir en la traducció catalana de Miquel Cabal Guarro.

L’únic personatge tendre d’aquesta novel·la és la petita Nataixa, que la seva mare deixa abandonada en braços del seu pare, el bo d’en Popov, i amic incondicional del camarada Nikolai Gavrílov, comandant en cap de l’Exèrcit Roig i heroi de la guerra civil. La resta són personatges grisos, i ben bé com si fossin part del mobiliari d’una representació teatral. Només respiren personalitat, cadascú la seva, Gavrílov i Popov, vells amics i companys de batalles.

En el moment en què s’inicia el relat Gavrílov sembla tenir molt poder, però aviat no en tindrà gens, ja que de manera burocràtica es veu conduït a una operació d’estòmac innecessària, ja que la seva úlcera no revesteix gravetat. Però alts funcionaris del govern i funcionaris mèdics compleixen les ordres escrupolosament fins que Gavrílov arriba tant sí com no a la taula d’operacions. Gavrílov, com el mateix lector, veu a venir el que li espera, però no té més remei que obeir. Ja sabem com les gastava el règim d’Stalin: pocs herois de la guerra civil en van sortir vius, tampoc Gavrílov sortirà viu de la intervenció, i és interessant seguir el curs del relat que aboca el comandant en cap de l’Exèrcit Roig a aquest destí segur: Borís Pilniak explica de forma magistral, amb tot detall, els passos que es van seguint fins a l’execució de l’ordre, i els petits espais-refugi que s’agafa el camarada Nikolai Gavrílov per passar el temps que sap que li resta: una trobada al capvespre amb l’amic Popov i la seva filla en edat de pàrvul, i una frenètica passejada de nit en cotxe a tota velocitat, imatge del seu desig de fugida impossible.

El mateix Borís Pilniak es vol curar en salut i a l’avantsala de la seva novel·la adverteix al lector (i a la censura) que «no miri de trobar fets verídics ni personatges reals en el relat». És clar que no, és una història de ficció, però el relat s’inspira en fets reals. Prou que ara sabem com anaven les coses en aquell temps en què tothom es mirava de reüll i les delacions estaven a l’ordre del dia, això sense comptar amb el mateix Stalin, que a l’hora de decretar la mort d’algú que li feina nosa no li tremolava ni la veu ni el pols. Pilniak pren com a model del seu relat una història terrorífica i explicada gairebé de manera notarial, d’un fet cert: Mikhail Frunze, líder bolxevic i comissari del poble, havia mort en una operació «aconsellada» per Stalin.

A tenor de la lectura, cal veure en el títol Història de la lluna inapagada un títol simbòlic. Un dia, o una temporada llarga, el comandant en cap de l’Exèrcit Roig és honorat i obeït, però ve un dia en què la seva estrella pot apagar-se i només li restaria en cas que algú ho fes, un testimoni escrit dels fets, una forma de lluna inapagada. L’autor d’aquest impressionant relat, un escriptor de relleu que tant va escandalitzar com va tenir èxit, no va gaudir de millor sort que el seu personatge: Borís Pilniak (pseudònim literari de Borís Andréievitx Vogau) va morir de manera prematura, executat sense contemplacions per la implacable maquinària de l’estalinisme, just després d’un judici-farsa de vés a saber per quina acusació. És un fet que, amb més o menys dosis de violència, es repeteix: els règims autoritaris es valen de les argúcies que més convinguin, i sinó les inventen, per destruir els qui consideren rebels, enemics.