El manxaire

Ja ho deia en Pitarra, quan al seu “Lo Ferrer de Tall” posava en boca d’un dels personatges aquella famosa reflexió: “Qui en té la culpa? El manxaire”

Perquè tothom, per poc poder que tingui, tendeix a passar la culpa als seus subordinats, clients, veïns o conciutadans. I clar, els que estan al capdavall de l’escala, no tenen a qui passar la culpa i, per tant, els hi cau el mort al damunt.

Això és el que venen fent des de sempre els nostres poders -representatius o opositats- i ara no sembla que hagi de ser cap excepció.

Estem en una situació que la prudència hauria de ser la primera norma de conducta. Per més que determinats observadors comencin a dir que hi ha llum al final del túnel. Una llum, però, que no acabem de saber del tot si és la de la sortida o la del tren que ve en direcció contrària.

Però clar, la moderació, la contenció, el fre, no tenen gaire bona premsa avui en dia. I el vicepresident del govern prefereix destacar l’aprovació de la “renda mínima social” en comptes de constatar que, per exemple, les ajudes promeses i aprovades pels ERTO, no estan arribant encara a la gent necessitada o que aquesta “renda mínima” en molts casos serà un “complement” de la misèria que cobren per feines poc valorades. Mentrestant, el president del govern, per no ser menys, en comptes de donar explicacions per tragèdies com la de Nissan, anuncia a bombo i plateret la represa de la lliga de futbol i assegura als possibles turistes que aquella amenaça d’una quarantena de dues setmanes a tots els que entressin a Espanya de vacances, no es va entendre prou bé. Que només era una hipòtesi i que a partir del primer de juliol, la mesura quedarà definitivament obsoleta. I no s’està de demanar -jo fins i tot hi vaig veure un cert to d’exigència- als ciutadans que siguin prudents, per exemple, a l’hora d’anar a la platja.

Però aquestes decisions, aquestes solucions, han de fer-se realitat sense posar-nos en perill als ciutadans. I aquí comencen els problemes. Perquè, si agafem com exemple aquestes anades a la platja, la concreció dels detalls -que els dirigents deixen pels seus subordinats- comença a complicar les coses tot i la seva aparent senzillesa. Perquè, si parlem d’aforament de les platges com si fossin un teatre, com es calcula? Ho comptem quan la marea és alta o quan és baixa? Quan fa bona mar o quan hi ha temporal?

O posem un rètol amb una xifra que canviï segons el moment?

I si parlem de la manera de controlar-ho, la cosa esdevé esperpèntica. Perquè segons han anat passant la pilota de dalt a baix dient allò tan freqüent de “els tècnics els donaran els detalls”, hem anat sabent que la responsabilitat final dels socorristes. Sí, sí, aquells estudiants sovint universitaris que busquen guanyar quatre euros per poder-se pagar els estudis hauran de ser els que mesurin la distància entre banyistes, fins i tot dins de l’aigua. Esperpèntic, no? I afegiu-hi que, si hi ha gent que desobeeixi, hauran de cridar la policia local del municipi perquè es faci càrrec de la situació. I que serà l’autoritat local -el consistori- qui haurà de decidir si hi ha sanció o no i, en cas afirmatiu, quina és. La mateixa policia local i municipi que haurà de descobrir els incompliments de les concentracions massa grans, controlar que els nedadors de les piscines, de moment, siguin atletes (un col·lectiu que hom es pregunta per què té tants privilegis), que els teatres no acullin més gent del compte o que els bars rentin i desinfectin els serveis cada cop que un client els utilitzi. No us sona a presa de pèl, a brindis al sol?

Perquè si després, Déu no ho vulgui, hi ha algun incident, ho pagarem tots plegats. Com els lleidatans estan pagant la inconsciència d’una vintena de conciutadans.

I el polític de torn no s’estarà de recriminar-nos -a tots- que hem actuat de forma tan inconscient com Donald Trump. D’acusar-nos d’haver tirat per terra el gran esforç de l’administració per afrontar la crisi del coronavirus.

Perquè, ja ho deia en Pitarra. “Qui en té la culpa? El manxaire”.