Vull ser optimista

Sé que no és la meva tònica actual, però vistos els resultats que em dóna l’habitual esperit crític, voldria fer un gir de 180º i intentar veure el costat bo de tot el que ens està passant, partint de la consideració d’una realitat que és la que és. D’un panorama polític fragmentat que no permet establir majories automàtiques i que obliga a pactar. D’un panorama social presidit per les interpretacions de part que intenten decantar la ciutadania més amb arguments emocionals que amb dades objectives. I d’un panorama econòmic que es comença a endinsar en un escenari desconegut sense deixar traslluir les incerteses i ignoràncies que afloren per tot arreu, com correspon a una situació inèdita.

Comencem pel vessant polític. El darrer debat sobre l’estat d’alarma s’ha tancat amb la votació més favorable de totes. Un fet que, vist des de l’optimisme, permet afirmar que els partits, majoritàriament, estan entrant en la via de la raó. Ho demostraria -sense pressuposar ordre d’importància- que ERC hagi tornat a la via del possibilisme amb la seva abstenció a canvi de reactivar la taula de diàleg bilateral, que el PSOE hagi acceptat -sense rondinar i malgrat els esgarips de la dreta profunda- l’abstenció de Bildu que li reforça la posició dominant, que Ciutadans no hagi tret el mantra de les forces separatistes i el tic de marxar de les taules de negociació, i que Unides Podem no hagi donat la nota discordant amb alguna reclamació paral·lela, probablement donant-se per satisfets amb la renda social mínima finalment aprovada. Sembla doncs, que finalment s’està imposant un realisme possibilista de centre-esquerra que deixa en fora de joc al PP i a VOX, en plena operació nostàlgia però sense el seu Trump particular que pugui arrossegar els vots de la por o de l’odi. Fins i tot hi ha veus que comencen a somniar amb una reedició del tripartit català a nivell de l’estat. Naturalment, disfressat d’espanyol per no excitar la caverna, és a dir, sense ministres de ERC però qui sap si amb algun del PNB, un cop les eleccions a Euskadi i Galicia hagin dit la seva.

En el vessant social, tampoc les coses estan anant tant malament. Cert que hi ha incidents aïllats de manca de respecte cap a les normes de comportament (festes, acumulacions...) dictades pel govern. Però cal destacar, a diferència del que fan alguns mitjans de comunicació, que aquests son fets puntuals i que, de la mateixa manera que l’ensopegada d’un ciutadà en un carrer no implica que aquella via estigui mal urbanitzada, cal posar les coses en el seu punt just. En la seva justa proporció. I si, com molts critiquen, els que manen semblen seguir una política un punt erràtica en les seves ordres, és perquè aprenen dels errors. Ningú neix ensenyat per afrontar una situació nova. O algú ja sabia com fer anar els bastonets quan va afrontar el seu primer sushi?

I queda el costat econòmic. El més delicat i difícil. Sobretot perquè no es pot aturar i, per tant, podríem comparar-ho amb un ciclista que pateix una avaria o té un problema. Hi haurà incidents que es podran resoldre -situació ideal- sense aturar-se i, per tant, sense despenjar-se del grup o sense ser encalçat per ell. Però, agradi o no, alguns ens obligaran a aturar la cursa com ens ha passat amb la nostra economia aquesta darrers dos mesos.

I aquí és on jo també intento canviar la meva actitud. Veient en la desgràcia que tothom predica, una oportunitat magnífica de ser millors. Ja que hem hagut d’aturar la bicicleta per un entrebanc, aprofitem-ho per canviar o arreglar aquells aspectes que, sense aturar la nostra marxa, hem notat que ens l’alentien. Cert que Espanya acumula el 29% dels aturats de la Unió Europea malgrat tenir només un 14% de la seva població. Però això hauríem de veure-ho com una gran oportunitat de formar-los en el camp de les tecnologies emergents o en el de l’atenció a les persones. I si ho lliguem amb els altres dos aspectes, veurem que ara, amb un govern ampli fruit de la coalició, pacte o digueu-li com vulgueu i una societat preparada per entendre les coses i obeir les ordres raonables, podem convertir la gran desgracia que ens porta a plorar per les cantonades, en una magnífica oportunitat de convertir-nos en un país on aquells vells principis de llibertat, igualtat i fraternitat segueixin essent els vàlids. I jo diria i esperaria que fins i tot fossin els dominants.