Ara l’escola

Sembla que la “cosa” va raonablement bé. Ho diem tocant fusta.

Anem superant fases, ara estem, almenys el Penedès i el Garraf, a la fase 2, i entrem en la possibilitat de fer més activitats, hi pot haver molt més moviment i en aquesta fase es reactiva un del serveis important de la nostra societat, es reobren les escoles.

Tancar va ser fàcil. Tornar a obrir no tant.

No ha estat una obertura desitjada per tothom, tampoc una reobertura amb les condicions adequades, com en tot en aquesta post-pandèmia es va amb cura i amb incertesa, però és evident cal avançar passos perquè tampoc ens podem quedar en la fase 0 permanentment.

El Conseller d’educació ha manifestat que "un 40% de les escoles públiques i un 20% de les concertades" reprendran la seva activitat amb alumnes entre dilluns i dimarts”.

Però matisava afirmant que el curs seguirà "fins al 19 de juny de manera telemàtica". Per tant en aquest dies de juny "El que s'oferirà a les escoles és la preparació pels que afronten la selectivitat, els que havien de fer el projecte de cicle formatiu o els que acaben ESO i Primària perquè és bo que l'alumne que deixa una escola pugui passar per l'escola per fer aquest tancament d'etapa".

Es tracta de fer l’acompanyament personal d’aquell alumnat que ho necessiti o acollir aquells infants que les famílies no tinguin altre opció de cura.

Per tant és una obertura, controlada, matisada, sectorialitzada, prudent i amb dubtes de si això és realment el que cal. Perquè tampoc tots els i les mestres hi podran anar, es discriminarà per edat i per condicions de salut.

El més important potser és que el curs vinent es pugui reobrir l’escola amb les màximes garanties de seguretat i que es pugui exercir amb totes les possibilitats la funció educativa que és la funció essencial de l’escola.

La proposta de la conselleria ha aixecat moltes veus en contra. Els sindicats (el  majoritari USTEC-STES-IAC ha portat a la justícia la decisió del departament d'Educació d’obrir escoles) dels docents s’han posat de cul a la proposta de la conselleria ja que troben precipitada l’obertura i consideren que manquen les garanties, els recursos i més personal que es reclamen per obrir amb seguretat per tothom.

I sobretot hi ha un crítica frontal a la conselleria pel procediment en que s’ha posat en marxa a questes mesures, sense cap mena de debat ni per descomptat consens amb les associacions professionals ni amb els sindicats.

Llàstima, tanta voluntat de diàleg de que parla el govern i a l’hora de la realitat tot és ficció. Almenys en el cas d’educació.

I com és natural la situació ha portat també a un debat entre els docents que es mouen entre el respecte i la temença de la situació i la voluntat de seguir amb la seva feina i ara molts i moltes entenen que no es donen les condicions per fer “escola”, en tot cas parlen de “guarderia” que té una funció social i econòmica però no es pot assolir en aquets moments el nivell educatiu que es requereix. Debat també amb altres sectors i professionals sobre l’oportunitat de l’obertura

Un debat que té molts matisos i que té moltes cares del poliedre en que s’ha convertit un procés de desconfinament.

Tancar va ser fàcil, reobrir ja no ho és tant cada sector reclama atenció i la majoria no troben bé com i quan els permeten reprendre la seva activitat. La majoria vol més, legítimament es reclama que hi hagi un pla per a cada sector i que a més respongui a la màxima possibilitat d’obertura per començar d’activar l’economia premissa també molt important perquè el país no entri en un situació de fallida.

Però segurament els desitjos i les ganes legítimes d’obrir molts sectors no es  correspon amb la necessitat col·lectiva des de l’òptica sanitària.

I per l’obertura gradual sembla que en alguns sectors es faci per defecte i altres per excés.

I en el tema escola molts dels professional que hi treballen creuen que es fa per excés, perquè hi pressions econòmiques potents que volen obrir les escoles de manera ràpida per salvar altres aspectes socials i sense les corresponents garanties personal ni col·lectives.

Però és evident que l’escola també compleix la funció de “guarda” que conjuntament amb la seva funció educativa, cohesionadora i socialitzadora és el fonament de l’escola d’avui i ho seguirà essent en l’escola del demà. I aquesta funció també té una funció igualadora de la ciutadania de la nostra societat junt amb altres sectors i per tant estar al costat dels menys afavorits i obrir escola ara també ho és. 

Dubtes professionals però també disposició a fer escola i així es manifesta en un comunicat de la FMRP “Els docents hem de respondre a aquest compromís de servei públic essencial, participant en la primera línia de l'obertura dels centres. Malgrat els riscos, hem de poder realitzar la tasca de servei públic amb les garanties adequades.”   

La maleïda pandèmia ens ha despullat, ens ha posat davant el mirall i hem pogut veure les nostres febleses, les hem constatat malgrat l’extraordinària i mai serà prou agraïda feina dels professionals en el tema sanitari, hem trampejat com hem pogut la situació i hem recordat llastimosament les retallades en la sanitat que si no s’haguessin produït haguéssim anat una mica millor.

Però entre les mancances també hi trobem l’escola.

Ara molts sembla que descobreixin que l’escola és un servei essencial i que cal activar-lo. Llàstima que no ho tinguessin present quan la comunitat educativa es manifestava  -massa vegades sola- reclamant l’aturada de les retallades i l‘augment del recursos que ben segur ara ajudarien a tenir bases més sòlides per la reobertura..

Però en activar-la ens trobem amb mancances conjunturals que anirem resolen  amb el tàndem “assaig-error” en aquesta obertura relativa de final de curs però també mancances estructurals que esperem que quan sortim d’aquesta situació d’alarma o emergència comencem a treballar-les. Caldrà debatre molt i canviar moltes coses, caldrà que d’una vegada per totes l’escola pública iguali a tothom de veritat. I en aquets canvis hi hauran de jugar un paper important els ajuntaments, les xarxes d’equipaments socials i també s’haurà de fer realitat de veritat l’autonomia dels centres que tant es proclama però que tant poc, per part del departament, es practica i més quan ara s’invoca per resoldre la patata calenta d’obrir escoles sense tots els recursos que calen.

Ara l’escola.

Vam ser un mes del molts i moltes que cada dia sortia a els 8 al balcó i aplaudia fins a fer-me mal les mans els sanitaris i tots aquells que ho donaven tot en la primera línia quan estàvem en una situació molt difícil.

Ara amb el mateix entusiasme vull aplaudir els i les mestres que han obert físicament les escoles (via telemàtica ho han estat sempre amb feina i més feina feta), potser no en condicions extremes, però amb moltes mancances.

Per ells i elles vagi l’aplaudiment i el compromís de seguir reclamant tots els recursos que calguin per fer de l’escola del país l’instrument de transformació social i de cohesió.