Mare Elisea, (Elisea Ynglada i Moragas, 1830-1881)

Aquest any 2020 es compleix el centenari de la mort d’Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, Anoia, 1856 – Palma, Mallorca, 1920). A través del Departament de Cultura, el Govern de Catalunya ha declarat un Any Alexandre de Riquer per tal de commemorar l’efemèride.

La figura d’Alexandre de Riquer, polièdrica, irradia llums artístiques i culturals diverses, i els fets biogràfics mai no són aliens en la composició d’un retrat psicoespiritual dels creadors. Per aquest motiu aquí ens referirem a una influència positiva en la personalitat humana i artística d’Alexandre de Riquer: la seva mare, Elisea Ynglada i Moragas, una noia filla d’una família liberal i il·lustrada, que va néixer a Vilanova i la Geltrú el dia 21 de juny de 1830 en una casa de grans dimensions situada al carrer de Sant Gervasi número 38, aleshores coneguda com «Can Dimes»*. La casa, al centre neuràlgic de la ciutat, està molt ben conservada.
Elisea Ynglada i Moragas era la vuitena filla de Josep Ynglada i Marqués, un «americano» enriquit a Cuba, i de Dolors Moragas i Ynglada, cosina germana seva i dona de caràcter i idees clares. Ja vídua, i amb el desig que la jove fes un bon casament d’acord amb el seu estatus, va voler donar una bona educació a Elisea i va enviar-la a estudiar a la ciutat francesa de Lió, on, entre d’altres disciplines de cultura general, va aprendre molt bé la llengua francesa i l’art de la correspondència. La vídua Ynglada va encertar-la de ple: ambdues habilitats servirien, i molt, a la noia en la seva vida futura com a esposa de Martí de Riquer i Comelles, sisè marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos.

Martí de Riquer i Elisea Ynglada es van casar a Barcelona l’any 1853. Martí de Riquer, un important propietari rural, tenia trenta-tres anys, la jove Elisea Ynglada en tenia vint-i-dos. Van ser pares de nou fills, entre els quals qui seria reconegut i exaltat com el gran artista de l’art total: el modernista Alexandre de Riquer i Ynglada. Era el tercer fill de la parella després de l’hereu, Martinet, que va morir amb quatre o cinc anys, i de Francesc de Borja, Paco, inseparable company de jocs de l’entremaliat Alexandre, tal com es presenta ell mateix al seu llibre de memòries d’infantesa Quan jo era noi: «Haveu conegut en la vostra vida un bordegàs de fora salvatget i pocavergonya, d’aquests que se us queden mirant de fit a fit amb les mans a les butxaques, els ulls lluents, el nas arremangat, observador i valent? Doncs figureu-vos que aquest era jo anys enrere».

Diu la tradició familiar que Elisea Ynglada i Moragas tenia molt bona mà pel dibuix, i que tot i que va haver d’agafar ben fort les regnes per portar la hisenda en absència del marit: un dirigent carlí de pedra picada que havia d’absentar-se sovint de la finca de «Can Bassols», a prop de Calaf, on vivia la família Riquer-Ynglada, sempre conservaria l’aire delicat i atent d’una dona culta, sensible i d’esperit refinat.

Del tarannà exquisit i finesa espiritual de la seva mare, i que sens dubte el fill Alexandre va heretar juntament amb la bona mà pel dibuix, en dona testimoni el mateix Alexandre de Riquer en una de les narracions de Quan jo era noi. Havent fet la malifeta de tirar pedres als ocells i havent fet mal a una oreneta que després, penedit, volia salvar, el plany per la seva mort va ser colossal: «No em vaig poder aguantar més: les llàgrimes retingudes de tanta estona, desbordaren amb un plor inconsolable, com si m’haguessin pres algun de la família, com si hagués comés un gran crim, mentre que la mare, prenent mon cap amb ses mans delicades, volia confortar-me, i jo sentia sa veu immutada, i una llàgrima seva em rodolava sobre el coll, fent-me plorar més i més, doblant ma pena, perquè no tant sols havia mort l’oreneta, sinó que feia plorar aquella santa. Tot per la mala costum de tirar pedres!»

La mare, veient el gran disgust del seu fill entremaliat com cap dels altres fills, però amb un cor com una catedral, havia posat l’oreneta acotxada en un cistell per tal de fer-la reviure. Els esforços van resultar inútils, ambdós se’n van plànyer i la mare va apressar-se a acaronar el fill per tal de donar-li confort. Aquell moment d’estreta complicitat, aquella llàgrima i pena compartida, ha donat lloc a un dels records més bells de la mare Elisea en la memòria del seu fill Alexandre de Riquer.

El llibre de records d’infantesa Quan jo era noi, publicat l’any 1897, està dedicat a les dones que Alexandre de Riquer més havia estimat: «A la mare, que al cel siga. A la meva esposa, com a record».

L’esposa Dolors (Lolita) Palau González de Quijano, amb qui Alexandre de Riquer havia tingut nou fills, havia mort de manera prematura el 1899. La mare, Elisea Ynglada i Moragas, havia mort el dia 10 d’abril de 1881 de forma sobtada, tot i que potser ja havia tingut algun ensurt, ja que en una carta adreçada al seu fill Paco, escrita el dia anterior, li diu que li dispensi la lletra, ja que la mà «dolenta» no li deixa agafar bé la ploma. Potser era l’efecte d’alguna mena d’embòlia de la qual no es va recuperar.

Quan va morir, Elisea Ynglada i Moragas només tenia cinquanta-un anys. El seu record càlid, però, perduraria per sempre en el cor del fill Alexandre de Riquer, tal com es desprèn de la narració L’oreneta.

Teresa Costa-Gramunt, comissària de l’Any Alexandre de Riquer

*Les dades biogràfiques d’Elisea Ynglada i Moragas estan extretes del llibre Vilanovines. De l’arxiu a l’evocació, de Mercè Foradada i Morillo (Cossetània, 2010). L’actual propietària de «Can Dimes», la casa natal d’Elisea Ynglada i Moragas, és Maria Isabel Roig Santacana. En els baixos de la finca s’hi va instal·lar la primera època de la coneguda llibreria vilanovina La Mulassa, on durant un temps també s’hi van fer exposicions d’art.