Síndria esberlada, de Bel Granya

Síndria esberlada (La Garúa Libros-Tanit), és el tercer recull de poemes publicat per Bel Granya (Badalona, 1964). Llicenciada en filologia hispànica, és també doctorada en filologia catalana. Gestora cultural, des del 2007 és al capdavant de l’Espai Betúlia Centre de les Paraules i Lletres de Badalona.

Precedit per un pròleg de Sam Abrams, aquest estudiós amb solvent apreciació crítica, situa Síndria esberlada no només com un llibre de maduresa literària de la seva autora, sinó també com un dels llibres fundacionals d’una poesia del futur, en el ben entès que Bel Granya, amb veu pròpia i decidida, s’allunya del que jo en dic poesia informal i intranscendent per no dir banal: paraules i versos amb grans efectes visuals, a vegades ben xocants, però que al fons hi ha poca cosa substancial, o res.

En els poemes que componen Síndria esberlada, de Bel Granya, els lectors hi trobaran, quintaessenciat, és a dir: havent passat pel gresol de la paraula poètica, un cant a la vida humana fins i tot quan hi ha enyorança, desencís o dolor d’aquell que crema les vores de l’ànima.

La major part de la vida els humans som presos de phatos, si bé a la seva contrapartida hi ha eros. En aquest sentit, la imatge de la síndria obrint-se com una fruita en el seu punt dolç, verd i fins i tot amarg, és molt gràfica: l’experiència humana vista en el roig (l’experiència sensual, dels sentits) i el negre (l’experiència punyent del dolor), una dualitat que només en l’àmbit de la vida de l’esperit troba la seva conjunció. És a dir: en aquell lloc que no sabem, però del qual en percebem els efectes que ens posen davant la consciència que la vida és aquí i ara, però també endins i enlaire, com la mateixa poeta manifesta en aquests versos que, gairebé com un lema de vida, ratifiquen una manera de ser al món, la que l’autora ha triat: I si tinc les entranyes/ arrelades a la terra/ i el meu cor mira/ sempre cap al cel,/ quin mal faig?/ No em digueu/ com he de ser dona.

En uns pocs versos, sintètics, ben cisellats i cenyits a l’essencial, Bel Granya proclama als quatre vents la seva manera de ser dona i poeta. Una poeta que des de la mateixa escriptura i sentint-se ser baula d’una llarga cadena se situa en la tradició fent esment d’altres poetes, com en aquest cas: Es desclou la vida/ amb senzillesa, sense/ gaire escarafalls,/ -com hauria volgut Espriu./ Queda, però, una remor/ llunyana que persisteix/ ...i sempre el desig de les flors.

Cinquanta poemes integren Síndria esberlada, de Bel Granya, i tots, un per un, podrien ser objecte d’un estudi aprofundit com ara faig si bé per aproximació, ja que un poema té moltes lectures. Sí: la vida es desclou amb senzillesa perquè en ella és el natural, com la flor que s’obre a la primavera o la neu que enfarina les altes muntanyes a l’hivern. I nosaltres, natura part de la natura, no obstant això som éssers anhelants d’alguna cosa que ens sobrepassa perquè sentim com l’energia d’aquesta cosa ens pren... Arriba la consciència del nostre ser al món quan no som fulles mogudes pel vent i prenem amb determinació i responsabilitat les regnes de la vida a les pròpies mans, assumint errors i encerts, quan he endreçat el jardí, com diu Bel Granya, bo i sabent que el jardí s’haurà d’endreçar cada dia. Però és que això és la vida humana: posar ordre al caos, aguantar-se de peu i, com diu l’autora des del seu jo poètic: vesteixo amb dignitat/ el roig i el negre de la vida.