La carta del Regidor

El Regidor de “Mobilitat Sostenible i Projectes i Obres d’Espai Urbà”(sic) ha fet arribar una carta als domicilis del municipi de Vilanova i la Geltrú on explica els canvis que està duent a terme. Així, d’entrada, sembla una bona idea. Que el regidor de torn se senti amb la necessitat “d’avisar-nos” directament sempre és una bona notícia. I, a més, el diferencia clarament de l’anterior coreligionari en el càrrec, que en un plis-plas va muntar una zona verda al barri amb menys problemes de mobilitat del municipi i va marxar de vacances el dia que els veïns anaven al Ple a demanar-li explicacions. Tot i això, que el poder polític de torn utilitzi canals unidireccionals i defugi debats públics presencials, parapetant-se darrera les facilitats que li dóna controlar els recursos i mitjans de la institució, sempre m’ha semblat un comportament com de l’abuson del pati de l’escola. Però això no treu que donada la infreqüència, calgui reconèixer-ne la iniciativa.

Un cop llegida amb atenció la carta, el meu interès inicial s’ha vist certament decebut. Per moltes relectures que faig, no veig què aporta de nou: el que hi escriu no permet en cap cas conèixer el per què de les actuacions concretes. Si bé defineix els objectius de l’actuació clarament a l’inici de la carta, i descriu després la llista d’intervencions i modificacions amb més o menys detall, enlloc ens explica per què, per a aconseguir aquells objectius, és necessari dur a terme aquestes actuacions, i no unes altres de diferents. I aquest és, al meu entendre, el nus del conflicte.

Estic segur que la majoria de veïns de Vilanova estaríem d’acord en coses com “recuperar espai públic per als vianants”, “reducció de la preeminència del cotxe”, “major cura i atenció ambiental”, etc... que són els objectius que el regidor afirma que persegueixen les seves actuacions. En canvi, no estic tan segur que la majoria de veïns pensi que per a aconseguir-los cal fer el que el regidor està fent. Sabem per experiència que des de la política un mateix objectiu és utilitzat sovint per a “justificar” actuacions no només diferents sinó fins i tot antagòniques. I el regidor no exposa en la seva carta cap argument sobre per què ha decidit aquestes actuacions ni sobre per què hem de creure que són les adequades. Simplement es limita a donar-ho per fet.

En realitat, el que utilitza el regidor és una estratègia dialèctica prou coneguda i excessivament practicada en el món polític i d’associacions pro-nobles-causes. Primer, defineixo uns objectius de tal manera que sigui difícil oposar-s’hi, ja que fer-ho significaria situar-se en una posició èticament poc sostenible i en conseqüència reprovable en ella mateixa. Un cop definits aquests objectius “incontestables” descric les actuacions, que, a la vegada i com per art de màgia, presento també com a “incontestables”: si volem viure en un municipi amb “espai públic per als vianants, etc...”, llavors el que cal és... poseu-hi aquí el que digui el regidor/activista de torn (avui que la ronda sigui d’un sol carril, demà ves a saber...). Amb aquest malabarisme argumental es pretén fer-nos creure que si t’oposes a les actuacions concretes que ells estan duent a terme, t’estàs oposant als objectius. I com que ja hem vist que els objectius estan definits de forma que siguin difícilment criticables, les decisions contingents del poder polític queden autojustificades, siguin quines siguin. No deixa mai de sorprendre’m com persones que suposem amb vocació de servei públic i en la majoria de casos amb formació, utilitzen sense cap vergonya aquest model d’argumentació, un cas de manual de fal·làcia de falsa dicotomia, que va exemplificar clarament l’explicació que l’amic Carles em va dir que li havia donat un tècnic municipal ficat en els canvis: “tu què prefereixes?, viure en una ciutat tipus Roma, o tipus Copenhage?”. Tothom ho sap i es profecia que al món només hi ha dos models de ciutat possible, Roma i Copenhage. O una, o l’altra. Res més. O la Ronda Ibèrica té un sol carril de circulació, o Vilanova serà Roma per als vianants. A la meva època d’estudiant s’aprenia a detectar aquest tipus de fal·làcies argumentals a 3er de BUP. Sé que la Filosofia no va sortir gaire ben parada amb el pas a l’ESO, però pel que m’ha semblat veure en la meva filla, diria que encara ensenyen a identificar-les.

Més enllà de la fal·làcia de la falsa dicotomia, hi ha d’altres elements de la carta dignes de comentari. El to ridículament paternalista que utilitza quan ens ve a dir que, per descontents que alguns pugin estar, és millor no molestar-lo gaire perquè “ens adaptarem molt ràpidament”(sic) als canvis. O quan ens informa que s'ha obert una adreça de correu electrònic específica a la que enviar-hi suggeriments, reservant-se la potestat de decidir unilateralment i de forma opaca quins són dignes de ser tinguts en compte i quins no. O, un dels millors, el mostrar-se obert a “canviar, modificar o revertir” alguna de les actuacions, establint com a indicador del seu “encert” el “comportament de la mobilitat en aquest nou context” (sic). Per molt que hi he pensat, haig de reconèixe’m incapaç de saber com es tradueix en res objectivament mesurable això de “el comportament de la mobilitat en aquest nou context”, lo que em fa témer l’habitual xec en blanc a l’arbitrarietat en l’avaluació. Seria un exercici d’honestedat intel·lectual -i una bona pràctica en polítiques públiques-  identificar i definir prèviament quins són els indicadors objectius amb els que es mesurarà l’impacte de les intervencions, i fer-los públics.

Però no és en aquests altres aspectes en els que vull centrar-me, sinó en el que des del meu punt de vista és el moll de l’ós del que fa temps que està passant a Vilanova, el model de presa de decisions sobre l’espai públic que una vegada i una altra ens veiem obligats a patir els que hi vivim. Perquè sembla que quaranta anys d’ajuntaments democràtics i d’aprofundiment en el coneixement de models de polítiques públiques en societats plurals i diverses no han servit gaire, a casa nostra, per avançar ni en transparència, ni en rendiment de comptes, ni en models d’avaluació. Ni, especialment, en polítiques participatives. Aquest és, en la meva opinió, el forat on estem ficats i del que no sembla que hi hagi manera de sortir, mani qui mani.

Estic segur en que tots coincidirem que la mobilitat és un element molt rellevant en la vida quotidiana dels veïns, tant dels que poden satisfer tots els esclavatges diaris en un radi relativament assequible caminant, com dels que per a fer-ho necessiten desplaçar-se amb freqüència utilitzant mitjans de transport. Com a conseqüència, qualsevol modificació que afecti de forma considerable la mobilitat té un important impacte directe sobre la vida de tots: temps, salut, diners, qualitat de vida... Per altra banda, la mobilitat local té una característica poc freqüent en d’altres àmbits de l’activitat política: la major part del poder de decisió se situa a nivell municipal. Ens trobem, doncs, davant un àmbit de la nostra vida col·lectiva que té gran impacte sobre cada un de naltros i en el que tenim localment una gran capacitat de decisió. I en lloc d’aprofitar aquesta poc freqüent oportunitat per a dissenyar models inclusius que responguin a un interès col·lectiu discutit, consensuat i pactat entre tots els actors per mitjà de polítiques participatives, les forces polítiques que una rere l’altra van ocupant el poder municipal s’entesten a “salvar-nos”, amb el profeta de torn conduint-nos cap a la terra promesa, realitzant intervencions que ens assegura són pel nostre bé i que en la majoria de casos ni tant sols s’han debatut amb anterioritat ni s'han inclòs al programa que els ciutadans van tenir opció a votar.

Que aquest sigui el model de la dreta no és sorprenent. Ja coneixem per experiència de 40 anys quin és el tipus de país al que s’aspira des d’aquestes opcions polítiques i que es resumeix perfectament en el “això no toca·. En canvi, que l’assumeixi com a seu l’esquerra, que grups municipals que tenen en els seus principis l’empoderament ciutadà en realitat només recorrin a ell quan el necessiten per a oposar-se a les decisions preses des del poder, i renunciïn a promoure’l i utilitzar-lo proactivament com a eina de construcció de ciutat, és realment decebedor. Compartint el desig d’una ciutat millor per a tots, hi ha alternatives a les actuacions que està duent a terme la regidoria de-nom-tan-llarg amb el suport de determinats grups. I el que caldria esperar dels polítics electes és que promoguin els escenaris que ens permetin a tots discutir-les obertament i decidir-les de forma consensuada, abans d’actuar per decret. Ens hi juguem la ciutat en la que hem de viure. Només així, i no amb salvadors als que d’alguna forma misteriosa se’ls ha revelat en exclusiva la veritat sobre el que és millor per a tots, el poder polític pot defendre l’interès general.