De la tafaneria al delicte

Es curiós com, un passeig pel diccionari sovint pot clarificar les idees que ens ballen pel cap. Posar cada paraula al seu lloc, donar-li un significat concret, ajuda a organitzar el nostre esquema mental sobre el tema que les ocupa.

Pensant en alguns dels fets que la premsa ha esbombat en aquests darrers dies i aplicant la tècnica del passeig pel diccionari, crec haver arribat a un escalat dels actes “poc recomanables” que els nostres líders -polítics i no polítics- han fet, fan i, probablement, seguiran fent. I aleshores, t’adones de com s’esforcen per situar-los en aquesta escala en la posició que els hi resulta més favorable. M’explico.

Naturalment, els actes “poc recomanables” son sempre els actes aliens. Ningú surt a defensar o acusar un acte propi. Per això ja hi ha els psicoanalistes.

És quan algú aliè el posa en aquesta escala, que l’afectat sol respondre amb més o menys virulència segons l’atac rebut.

El grau més baix d’aquests atacs és la tafaneria. Segons el diccionari, exercir la nostra curiositat en afers d’altri que no ens importen. O ens va el sou o el prestigi en el fet que la reina Leticia vagi vestida de blau o de roig?

Quan aquesta tafaneria va més enllà de la simple constatació d’un fet, entrem en la dolenteria. El tafaner puja un graó en la seva acció poc recomanable i busca fer mal. Ser dolent. Generalment, recorrent a la llei moral, contraposant-la amb l’acció de l’implicat. O aquell que opina o denuncia l’embriaguesa d’un veí no busca que tota l’escala el renyi i estigmatitzi?

Però fixeu-vos que, fins ara, hem parlat d’accions o actituds que no solen afectar als demés a no ser que tinguin la pell molt fina. Encara que, en aquest segon graó, la gent ja comença a prendre partit per una de les opcions contraposades.

El tercer grau, suposa saltar-se una línia vermell. La de les accions d’efecte comú que impliquen a més o menys gent de la nostra societat. Per això els actes passen a considerar-se malifetes (la paraula ho diu tot). I el diccionari dóna la clau quan es limita a dir que una malifeta és una mala acció contra alguna persona o persones. I una mala acció no significa una acció prohibida per un codi o una llei. Es una acció que perjudica a aquesta persona o persones. Si els nens del quart maltracten l’ascensor i l’espatllen, fan una malifeta, no un delicte.

I aquest és justament el darrer graó d’aquest meu escalat. El delicte. Una acció que viola un pacte, una llei, una regla que entre tots ens hem imposat i que, a més, sol tenir estipulat un càstig per qui la comet. Amb el suport de totes les estructures socials.

Potser un exemple d’actualitat pot ajudar a clarificar aquesta digressió. Que el rei Joan Carles I sortís fa anys en pilotes prenent el sol en un iot o tingués algunes amants més o menys conegudes, era una tafaneria. Segur que tenim amics i amigues que comparteixen aquesta condició i no per això els apedreguem a la plaça pública.

Però que el rei marxés d’amagat a Botswana amb la seva amant de torn per matar un elefant i algunes altres bèsties, ja és una malifeta. Un fet que alterarà el nostre judici moral sobre ell. Però un canvi del que ell se’n pot enfotre mentre simula estar profundament penedit.

Altra cosa és quan el rei es dedica a pidolar o recollir comissions dels seus amics àrabs, i entra en el terreny de les malifetes.

Perquè aquell tren pel que rep els diners de comissionista el paguen, encara que no ho sembli, entre tots els saudites. I per tant, si el preu s’encareix tenen un perjudici. Però, de la mateixa manera que no hi ha cap llei que obligui o prohibeixi deixar propina al restaurant, les comissions son potestat de qui les paga i benefici de qui les cobra. I els demès, no tenen res a fer davant la llei.

Per rematar l’exemple, les informacions que es filtren ara des de Suïssa i altres fonts apunten a possibles conductes delictives. Violacions de les lleis que obliguen a declarar el transit de diners entre països i altres detalls dels que, pel que sembla, el rei s’hauria escapolit i amb els que, si es confirmen, hauria delinquit. Si més no, fiscalment. Com el seu gendre.

L’escala està doncs clara. O hauria d’estar-ho. Però ara assistim, un punt estupefactes, a una colla de maniobres que intenten fer baixar graons als protagonistes dels escàndols.

És el cas de la saga Pujol, que va començar volent-nos fer creure que tot plegat era una tafaneria fruit de les enveges i rivalitats de la política però que, quan van aparèixer els diners andorrans, va acabar acceptant -amb la història de la deixa de l’avi Florenci- que podria haver estat una entremaliadura de català garrepa que, tractada com una tafaneria, podia acabar fent caure tots els nius de l’arbre.

Ara, tot sembla indicar que el nivell d’afectació no es va quedar dins de Banca Catalana. Que l’estat també hi va perdre alguna esquella que la llei li permet reclamar.

I aquí ens teniu, després de just sis anys que Pujol reconegués haver amagat durant 34 anys a Andorra la “deixa” de l’avi Florenci que buscava garantir el futur de la família d’aquell Jordi que s’havia ficat en política, esperant la resolució judicial que digui si els envia a tots al tribunal per delicte o si es creu aquella “tafaneria malintencionada” que vol ensorrar el prestigi català.