Festa, festa

A hores d’ara altres anys estàvem ja preparant la Festa Major, trèiem de l’armari la roba blanca, ens la provàvem  i potser constatàvem que ens calia una talla més, per sentir-nos més còmodes, les costures patien. Miràvem atentament el programa i assenyalem i destaquem aquells actes en que ens venia de gust ser-hi i fruir del trencament alegre i disbauxat de la rutina.

Això m’agrada, això ja ho he vist però hi tornarem, això és el ritual de sempre però un cop més cal acomplir-lo.

Res d’això serà possible (almenys no tot).

I d’ençà de Sant Joan que ja es va viure de manera peculiar, ara coets no en van faltar, que es van succeint en el calendari particular de la festa i del territori  tot un seguit de festes majors que enguany han anat caient malauradament de l’agenda per raons més que òbvies. Allò que ens temíem quan començava aquesta pandèmia ha esdevingut una realitat, un dissortada realitat.

Un degoteig de suspensions s’han anat anunciant, tothom ha apurat el màxim per veure si la situació millorava o canviava substancialment.

No ha estat així i no ha quedat altre remei que deixar que la Festa major es celebri en la intimitat o, ara per ara, amb un màxim de deu persones.

A Ribes ja es va suspendre i una sortida “espontània” de diversos balls va provocar una crisi i una certa polèmica per qüestionar les mesures de seguretat dictades per l’autoritat sanitària.. ja se sap que alguns no els atura ni un virus criminal i traïdor.

Vilafranca que havia afirmat amb rotunditat com cal en uns “festers” de luxe que hi hauria Festa Major. Ara reculen i també suspenen els actes multitudinaris, només faltaria .. però ves que no hi hagi alguna sorpresa.

I així gairebé totes les festes han anat anuncien que deriven cap a celebracions més petites i amb mesures de seguretat.

L’Arboç, Sitges,…… i les que aniran caient, segur!.

Però l’esperança és el darrer que es perd.

La noticia que llegíem a l’Eix Diari és una cant a la celebració:  La Festa Major 2020 ja té cartell i marxandatge oficial. La imatge d'enguany és obra de Raquel Paños i Sergi Ripoll, alumnes del cicle formatiu de Grau Superior de Gràfica Publicitària de l'Escola Municipal d'Art i Disseny, EMAID.

La celebració de la Mare de Déu de les Neus d'aquest any mantindrà només els actes més troncals i protocol·laris, adaptant el format a la normativa de seguretat i higiene. En la presentació, l'alcaldessa, Olga Arnau, va donar les gràcies a totes les entitats vinculades a la Festa Major “per la capacitat d'arribar a un consens sobre com celebrar la festa”. Arnau va agrair la implicació de tothom i va mostrar el seu convenciment que “aquest any tindrem una setmana diferent però no per això serà menys sentida”.

Es parla del Convit, de l’ofici i del Vot (si us plau no el faci dins de l’església) i tot un seguit d’activitats que necessàriament hauran de ser amb control de públic i sense cap contacte massiu.

Els Pabordes han treballat un any sencer i ara no veuran la concreció de la seva feina. Ja ho veuran l’any vinent i segur que la seva bona feina serà agraïda i valorada.

La festa òbviament té un sentit comunitari,socialitzador, de contacte, de tocar-nos, de fruir entre la multitud, Això segurament, aquesta part bàsica de la festa no la tindrem enguany. Hi haurem de renunciar encara que no ens agradi però és avui per avui inevitable, haurem de fer “comunitat” i festa de manera més virtual que real, més desig que de concreció, més mirada que tacte, més sentiment que sentits.

Quan el contacte, quan la gernació, és el perill l’haurem de conjurar tots plegats fent el pas enrere per poder-ne fer una quants més endavant d’aquí un temps.

Potser ens estem jugant ara la cavalcada de reis i el Carnaval, per tant, atents, al lloro.  

Però la festa té també una altra part també importat, aquella de més personal, més íntima, de recolliment, de records d’altres moments festius, de moments iniciàtics, de trencament simbòlic, de ritual de creixement personal i social, de moments viscuts amb la intensitat de la rauxa, de record de molta i molta gent amb la que has compartit, una cercavila, un castell, la xafogor de les places i carrers, la darrera copa de la nit i la primera a les matinades, gent amb qui has compartit festa i potser altres coses, la festa és aquell record d’amics i coneguts, aquells que dintre nostre ens fan festejar. Aquesta part no ens la trauran, serà diferent però potser la podrem viure i amb més intensitat.

Enguany no ha estat una pedregada o una calamarsada que ha caigut damunt les vinyes, ha estat una enorme pedregada que ens ha caigut damunt nostre de manera inesperada però molt cruel.

Ens ha abonyegat la salut

Ens ha abonyegat la sanitat (que jo ho estava per les retallades), l’economia i els més greu ens ha deixat sense molta, massa, gent.

Enguany  doncs la marededéu de les Neus tindrà feina perquè per deslliurar-nos de tot plegat i recuperar credibilitat de protectora li caldrà fer molt treball. Que comenci a fer-la. El Vot del poble serà un vot de record, solidari i esperançat.

I ara serà el moment de treure tota la col·lecció de figueretes de plom –que tantes vegades pensàvem per què serviran, més enllà de que els menuts s’hi entretinguin, doncs ja ho sé- de la mateixa manera que per Nadal preparem el pessebre amb cura, desembolcallem les figuretes delicadament ja que tenen un paper simbòlic important. Enguany muntarem amb les figuretes de plom el nostre petit cercavila, diminut però immens d’esperança. I a la tarda del quatre i al capvespre del 5 farem caminar les figuretes pel passadís amb un peculiar i particular cercavila. Ningú no ens ho podrà treure. Cap virus no ens podrà impedir. Mil  cercaviles recorreran les cases de la ciutat sumant uns cercaviles de sentiment i de voluntat de sortir d’aquesta immensa i destructiva pedregada que hem patit.

El mestre Bienve Moya escrivia l’any 2015 un article amb un títol excel·lent per aquest dates d’ara Triomf de la festa sobre la mort, l’extraiem alguns paràgrafs

“Reivindiquem la festa perquè representa la llibertat contra la rutina diària, la imposant rutinarietat que ens fa present cada dia la peribilitat de la condició humana. La sacralitat ha de custodiar, emparar, la festa, el dia sant, el "dia lliure" (el dia sense obligacions exògenes). Contradir el dia sant, sagrat, és tabú, és pecat. Per aquesta raó l'home posa la norma indiscutible de la festa sota l'empara de la sacralitat, perquè s'hagi de complir indefugiblement. La sacralitat ha d'emparar allò que una societat considera que ha de ser incontradible, inviolable.

És cert que fóra més racional repartir equilibradament durant tot el temps les hores de treball i de lleure, com es predica actualment des del neoliberalisme, i que d'alguna manera ja proposava una certa il·lustració. Però el dia lliure (sencer, 24 hores a albir de l'aventurera voluntat, o si voleu, encara, volubilitat) ens remet a l'edat d'or somniada, l'edat d'or a la qual l'home mai no ha volgut renunciar. Prescindir d'aquest "dia lliure" (sense obligacions) ens allunya d'aquest somni arcà; no podem renunciar a aquesta part de la utopia perquè és una part guanyada a la certesa de la mort.”

Guanyem la mort amb la festa, doncs

Ens vestirem de blanc i

Farem festa. Com? cadascú com vulgui i pugui

Farem festa. La farem per trencar rutines, per tallar silencis i per gaudi compartit, encara que sigui en la distància i en la llunyania. La mirada ho dirà gairebé tot.

Farem Festa, potser no saltarem pel carrer però el nostre cor bategarà amb la intensitat de sempre.

Farem festa, contra el virus i contra tot el que calgui.

Farem festa perquè ens agrada fer-la i la ciutat vibrarà soterradament amb la rauxa personal.

Farem festa, per que ens plau i la vivim

Farem festa perquè volem triomfar sobre la mort.

Farem festa, sí potser diferent però la farem.

Bona festa major!