Nens malcriats

Tots en coneixem algun. Un vailet o una mossa que té tot el seu entorn absolutament dominat i pendent de la seva santa voluntat. Que ara diu blanc i dintre de cinc minuts es decanta pel negre o el vermell. Que, a més, exigeix d’aquest entorn que es plegui als seus desitjos i capricis amenaçant-lo amb provocar un terrabastall que cridi l’atenció i generi a la resta del món mundial una sensació d’incomoditat. O mai heu tingut, al restaurant i a la taula veïna, una família absolutament dominada per un petit tirà que s’aixeca quan vol, crida quan li ve de gust i porta als cambrers de corcoll?

Dues petites i breus observacions. La primera, curiosa, que aquests nens (i no tant nens) es defineixen dient que tenen un rei al cos. La segona, que tendim a concentrar la culpa en els pares, oblidant que hi ha també uns mestres, uns amics i fins i tot -en el cas del restaurant- uns cambrers i un propietari que haurien de vetllar també pel benestar dels altres clients i, si cal, foragitar aquell focus de conflicte.

Però no busquem culpables. Busquem solucions. Perquè aquestes actituds dominants, despòtiques, egoistes, etc... no son exclusives dels infants malcriats. Mireu sinó el que acaba de plantejar el president Trump, deixant caure que potser, si les coses segueixen així, caldria retardar les eleccions presidencials dels EEUU. Si això no és l’actitud del nen malcriat que vol, tant sí com no, menjar-se els macarrons amb la forquilla del pare, que surti algú i ho digui.

Segons ell, si hi ha una situació de por i confinament, la gent (la seva, naturalment) votarà menys. I això anirà en perjudici seu. I quan li diuen que es pot reforçar el vot per correu, afegint-hi la versió telemàtica, respon que aquesta via no és fiable. Que hi ha el perill de la manipulació i canvi de vot. Com la que ell mateix ja va denunciar a les passades eleccions de mig mandat i que va poder demostrar en el 0,0025% dels casos (sí, sí, 25 per milió) en els estats on s’accepta el vot per correu als EEUU.

I té la barra de dir-ho ell, que ha estat sospitós -i salvat d’un “impeachment” en el darrer moment- de manipular les relacions de poder amb tercers països per aconseguir campanyes de desprestigi induïdes contra els seus contrincants. Com si el nen dels macarrons del restaurant es posés a bramar dient que el nen de l’altra taula té una forquilla millor i que ell vol justament aquella.

Fins avui, la solució a aquests problemes havia estat l’existència de normes, regles, usos o, en darrer terme, lleis. Quan hom va al restaurant, sap que aquell és un espai comú i que ha de respectar les normes de convivència amb els altres. Que a casa seva pot fer el que cregui convenient (per això és seva) però que en un terreny plural i neutral com el restaurant, ha de respectar les regles comunitàries.

D’aquí que -fins i tot dins del seu propi partit- s’hagin alçat immediatament veus contra Trump que l’han obligat (de moment) a plegar veles. Recordant-li que la Carta Magna dels EEUU fixa obligatòriament el primer dimarts desprès del primer dilluns del més de novembre de l’any electoral per convocar als ciutadans a les urnes. És a dir, passant-li per la cara que la llei està per damunt de la voluntat dels governants. Com l’autoritat dels pares està per damunt de la del nen malcriat, tot i estar també per sota de la llei.

Una situació que s’ha produït, curiosament, al mateix temps que els màxims dirigents del anomenat GAFA (Google, Apple, Facebock i Amazon) havien de donar explicacions (ells sí telemàticament) al Comité Antimonopoli del Congrés dels EEUU sobre possibles pràctiques monopolístiques que perjudiquen la lliure competència.

Un mecanisme que potser convé recordar que ja va ser posat en marxa quan el fundador de la nissaga dels Rockefeller va aconseguir pràcticament el monopoli del petroli amb la seva Standard Oil que fou obligada per l’estat, l’any 1911, a partir-se en 34 empreses en virtut de la llei Sherman de 1890. I que fou aplicat també al món audiovisual, prohibint que les productores de continguts audiovisuals poguessin també ser-ne les emissores. Tot perquè la Carta Magna defensava la llibertat de comerç i això havia de prevaler per damunt dels interessos personals o particulars. Per damunt dels nens malcriats.

L’alarma, però, ha sonat quan hem començat a veure que els governs i els poders (de tots els nivells) es comporten com nens malcriats. Imposant el seu criteri a tots els que depenen d’ells, ja sigui saltant-se directament les lleis, o fent-ne una interpretació esbiaixada favorable als seus interessos.

Rockefeller va acceptar l’aplicació de la llei Sherman repartint les presidències de les empreses entre els membres de la família, aparentant l’abandó de la seva malcriança. Trump i els quatre capitosts del GAFA, han fet un pas més. S’enfronten a la llei que els mana. El nen malcriat, enardit, comença a plantar-li cara al pare, conscient que l’amenaça del mastegot és un farol.