Lectura estiuenca

Malgrat ésser un any atípic -per la crisi pandèmica- aviat sabrem els guanyadors del premi Nobel, en cadascuna de les seves categories. Avui, però, m’interesso especialment pel de literatura. No em plantejo pas fer cap travessa, ni de bon tros. Cada any que passa, però, em sorprèn molt que mai no es consideri la figura de l’escriptor txec Milan Kundera.

Prou sabem que sovint els guardons acostumen a ésser injustos i inútils. Es regeixen per criteris crematístics i comercials, més que no pas per la vàlua real del nucli qualitatiu de l’obra de qui resulta premiat. És clar que, quan un ja passa de 91 anys, tinc dret a arrufar el nas. O no? Parlo d’un novel·lista contrastat, poeta fantàstic i fins i tot dramaturg. No és a mi a qui correspon fer-li una ressenya detallada de la seva àmplia obra. De cara a triar lectures al llarg d’aquests dies de vacances, en proposo cinc: “Una trobada / La insuportable lleugeresa de l´ésser / La vida és lluny d´ací / El llibre del riure i de l´oblit / La festa de la insignificança”… Són de lectura fàcil i ningú no en sortirà decebut.

En base a la fondària del seu missatge filosòfic, vull refrescar la memòria del lector, de cara a prendre oxigen en la crisis de la COVID19. Ho enceto citant una sentència seva que trobo genial: “l´home –primerament- ha de tenir el valor d´ésser ell mateix”. Pot semblar una frase bonica, però ens ha de fer pensar. No podem pas esperar que tot ens ho arrangi la política.

Ara que ens corroeix la por del Coronavirus, no oblidem que “ésser mortal és l´experiència humana més essencial. L´home, però, mai no va ésser capaç d´acceptar-ho i comportar-s´hi d´acord. L´home no sap ésser mortal. I, quan mor, ni tan sols sap estar mort”… Tot un joc de paraules que ens interpel·la fortament en allò que va referit al propi projecte vital de cadascú.

En aquesta conjuntura, segueixo pensant que un dels valors cabdals que li manquen al nostre món és l’amor. Kundera predica que “l´amor veritable sempre té la raó, encara que algun cop pugui ésser injust”… I encara afegeix una premonició amb el malson actual: “tot i el meu escepticisme, m´ha quedat un bri de superstició. Com ara una estranya convicció i que totes les històries de la vida signifiquen quelcom. La vida, amb el seu propi trajecte, ens diu alguna cosa d´ella mateixa. Ens desvela gradualment alguns secrets, que són davant nostre com endevinalla a resoldre”.

Aquesta crisi d’abast mundial que ens porta a tots de corcoll deixa un rastre immens de moltes més desigualtats socials. Àdhuc en aquest cas, el nostre autor en deixa anar una de ben punyent: “és precisament el dèbil qui ha de fer-se fort… I saber marxar-ne quan el fort esdevé dèbil per arribar a ésser capaç de fer mal el feble”… O “la càrrega més feixuga és, alhora, imatge de la major plenitud de la vida. Com més pesada sigui, més arran de terra serà la nostra vida. Amb la qual cosa, es convertirà en més real i veritable”. Si arribem a ésser capaços d’interioritzar aquesta reflexió, la vida futura ens serà molt més encisadora. Defugim tòpics com els que ens predica algun dirigent en el sentit que “junts ens en sortirem”. La rèplica me la suggereix un adagi: “afarta´m i digue´m moro” Au va!

“L’home ha volgut ésser amo i senyor del seu futur per a canviar el passat. Ha lluitat per entrar al laboratori on retoca fotografies i pretén reescriure biografies i història”. Quina clatellada més impactant ens ha atiat aquesta “pruna” que ningú no s’esperava. Ens ha enganxat com un lladre. Una cosa minúscula ha desgavellat l’ordre aparent d’una teòrica maquinària que crèiem que funcionava a la perfecció. Ningú de nosaltres no era gens conscient que la nostra vida penja d’un fil. Per contra, habitualment vivim d’esquenes a aquesta realitat tan brutal i contundent.

Se’ns gira feina i amb urgència. Lamentar-se no serveix de res. Cal posar el fil a l’agulla.