Rebel amb causa

Les darreres notícies sobre el bisbe Pere Casaldàliga i Pla no eren gaire favorables fa un parell o tres dies. A l'extrem que el seu delicat estat de salut va provocar que se l’ingressés en un centre hospitalari, amb pronòstic greu. De seguida, vaig sentir la necessitat de bastir-li un article abans no se n’anés. El proppassat dia 6 d’agost l’enviava a diferents mitjans. No vaig aconseguir, però, veure’l publicat a cap d’ells… Per això, aprofitant la mateixa base, el replantejo, just al moment que dissortadament se n’ha confirmat la mort.

Els homenatges cal fer-los en vida. Quan no és així, em ve a la ment la dita del “quan fou mort el combregaren”. Per a encetar-ho, capgiro el títol d’un film de l'època que jo vaig néixer, si fa no fa. Exactament de 1955: “Rebel sense causa”, protagonitzada pels actors James Dean i Natalie Wood. Explica la vida d’un jove molt inquiet, acabat d’aterrar a Los Àngeles.

El bisbe del Mato Grosso brasiler era una d'aquelles persones que no deixava indiferent ningú. Amb un caràcter ben definit, sempre va tenir el coratge d’enfrontar-se decididament al poder establert: tant polític com eclesiàstic. Es guiava per la màxima que “en amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”. Tant s’imbuí del desig d’ajudar els més desvalguts, que partia de la base que “si no hi ha causes grans la vida no té sentit”… Tesi amb la que increpava el modisme dels dirigents polítics i de la cúria eclesiàstica. Tant els incomodava -a tots ells- que sempre feien per desprestigiar el concepte conegut com “teologia de l'alliberament”. Àdhuc posant pals a les rodes a la proposta reiterada de la seva candidatura a premi Nobel de la Pau… No haurien suportat veure’l guardonat, des de la perspectiva que significava una plantofada en tota regla.

La seva radicalitat li feia expressar veritats com cops de puny. Com ara quan establí que “la fam del món és un gran atemptat”. Que “la major part de la humanitat, a hores d’ara, sobreviu en comptes de viure”. Que “el consumisme consumeix les persones”. Que “el capitalisme per definició és lucre acumulat, privilegi del capital i exclusió de la majoria”. O que “l´expressió no-violència no pot ésser sinònim de passivitat”. És normal que tot plegat trepanés el timpà d’aquells que -des de dalt de la seva trona- gaudeixen d’unes prebendes allunyades del què té a veure amb el compromís social.

L’actitud d’en Pere Casaldàliga sempre va fer trontollar els sistemes, defensant que “tota acumulació suposa exclusió”. Que “el sistema capitalista neoliberal que ens imposen redueix la vida a un mercat”. Mantenir que “la causa de la pobresa val més que la meva vida” enrogirà la postura acomodatícia de molts alts càrrecs.

“Tot es relatiu… Menys Déu i la fam”. Quina substància pren aquesta frase aparentment tan innòcua arran dels estralls del Coronavirus en un país governat per un líder tan insustancial i irrellevant com en Jair Bolsonaro! Equiparable, fins i tot, als disbarats enarborats per un altre president tan bocamoll com en Donald Trump… Bo seria que aquest parell d’incompetents fessin seva una darrera sentència colpidorament lapidària d’aquest fill predilecte de la vila de Balsareny: “la tasca primordial i comuna d´humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat”. Postulant-se com a bons gestors en l’eradicació d’una pandèmia horrible i minimitzant-ne els efectes, no fan altra cosa que situar-se al llindar d’una ridiculesa molt patètica.

El virus segueix arrencat-nos despiadadament milers de vides arreu mentre que ells palesen un coeficient intel·lectual de pissarrí. Des d’aquesta conjuntura, expresso tot el meu reconeixement envers la figura i l’obra magnífica d’aquest rebel amb causa. Com deia ell mateix, “no n’hi ha prou amb ésser creient. Cal ésser creïble”. Qui no ens diu que, d’ací a pocs anys, el veurem engrossir el llistat de sants de l’església catòlica? Personalment, me n’alegraria moltíssim... En altes esferes, a més d’un l’hi donaria una síncope.