The worse, the better

L’equivalent d’aquest títol es correspon a la dita del “com pitjor, millor”. Al meu entendre, pretén avalar la deriva rocambolesca de tots els governs del principat de fa uns deu anys, aproximadament. Dessota el parany d’un suposat desig de diàleg amb el govern espanyol, el cert és que l’objectiu o fita final no s’ha fixat en altre punt que el cardar el camp de la “Ñ”. Sí o sí. Peti qui peti.

A nivell parlamentari, les xifres estadístiques de recompte de vots quadren. No és així, però -ni de bon tros- quan sortim al carrer. Amb el greuge afegit que les dues forces polítiques que configuren el govern de la Generalitat sempre semblen gat i gos. Ancorats en egocentrismes personals -Torra, Torrent i Aragonès ho palesen amb escreix- porten de corcoll el conjunt del país. A banda d’això, com que no n’hi ha un de sol amb un bri d´humilitat, fan servir -en tot moment- la tàctica del victimisme. Dit altrament, fent el ploramiques.

No calia que en Quim Torra proclamés -als quatre vents, a finals de gener d´enguany- que la legislatura estava exhaurida. Salta a la vista. Amb més motiu quan la seva pròpia capacitat de decisió és més aviat nul·la. Ja s’hauria d’haver apostat per l’acabament de la legislatura llavors. Sense més dilació. Tot el què s’ha fet d’aleshores ençà és pena, podrint l’ambient i embarrancant la dinàmica normal de la gent. Ho veu un cec fins i tot.

La pròpia incapacitat del president l’ha situat dessota l’espasa de Dàmocles d’una més que probable inhabilitació política per part del Tribunal Suprem. Heus ací un altre clau roent al que ell i tota la seva “trepa” d’escolans s’hi volen agafar. S’ha begut l'enteniment? No pretenen altra cosa que anar tensant -cada cop més- la corda. A partir d’ací, és ben vergonyant, inútil i vomitiu que el full de ruta català sigui a mans dels tribunals. Podrien demostrar una mica de seny!

En un càlcul polític, a JuntsxCat li encanta la crispació eterna amb les institucions espanyoles. A ERC, tanmateix, electoralment li seria més productiu un entorn social de carrer apaivagat i serè, amb proclivitat al pacte. Mentrestant, el nombre d’empreses amb ADN català que s’enduen la seva seu central fora del principat va “in crescendo”. El pròfug Puigdemont es veu amb cor de donar “lliçons” a l’equip gerent d’aquestes entitats… Quan la seva pròpia actitud l’inhabilita.

Embussar les canonades no deixa córrer l’aigua. No clareja les idees i tan sols emmerda -i de quina manera!- el dia a dia del poble. Cada dia que passa es troba més estabornit. Encara afegiria una grolleria: n’està fins els pebrots. Fart d’aguantar cabronades i sortides de to de gentussa que difícilment cerquen el bé de tothom.

La cantarella “Madrid ens roba” ja no cola. No cal anar tan lluny per a veure que és veritat. Davant dels meus morros, ni Déu sap quan es resoldrà –d’una punyetera vegada- la pel·lícula del “clan” Pujol. Clonant el títol d’un fil de fa 25 anys, “ningú no s’enrecordarà d’ells quan s’hagin mort”. Ací, tant em refereixo als reis de la corruptela madrilenya com als “sabatots” que pul·lulen per aquests verals.

L’actual temps de sotsobre mundial derivat de la pandèmia encara empitjora més el panorama. Tot i això, els cervells pensants de tot aquest embolat s’enroquen amb més força i s’emmerden amb liar la troca a límits insospitats d’autèntica “demència”… Si no fan per capgirar les coses, veig arribat el moment de sortir massivament al carrer i exigir una regeneració política amb cara i ulls. Ens mereixem un menú molt millor. Estic tip de cruspir-me un empedrat de llenties.