El llibre de flors de Burne-Jones

El dia 19 d’agost de 1899, a la revista La Renaixença va aparèixer un article signat per Alexandre de Riquer titulat: «Burne-Jones». Riquer, que havia conegut l’artista en el seu viatge a Anglaterra l’any 1894, tenia una gran devoció pel prerafaelita Edward Burne-Jones (1833-1898). Un i altre, amb sensibilitats estètiques semblants i món espiritual pròxim, havien viatjat a Itàlia per tal de conèixer l’art dels grans mestres, sobretot els mestres del Quatrocento, amb la seva pintura quieta, intemporal. És així com ambdós, Burne-Jones i Riquer, tractarien amb especial poètica visual i alè místic el tema de l’Anunciació: Alexandre de Riquer en una pintura a l’oli realitzada l’any 1893.

Al Llibre de Flors d’Edward Burne-Jones que aquí hem pogut llegir traduït al castellà per Esteve Serra i publicat per José J. de Olañeta amb una presentació de Sara Boix Llaveria, trobem dues representacions de l’escena de l’Anunciació. Segons Georgiana Burne-Jones, la seva esposa, sabem que la gestació del Llibre de Flors va durar setze anys. L’artista va iniciar l’elaboració d’aquestes estampes l’any 1882, quan ja tenia quaranta-nou anys, quan ja era un pintor madur. Burne-Jones va anar confegint aquest àlbum de Flors a poc a poc i de manera molt lliure, inspirada i com per a ell mateix. Un esplai d’índole espiritual que tenia una traducció plàstica, artística, en unes figures que sempre són dins d’un cercle i realitzades a mesura que un nom de flor li inspirava una imatge, la visualitzava i fins i tot es diria que en respirava el perfum. Així, més que en cap altra pintura, en les pintures d’aquest Llibre de Flors s’expressa de forma transparent i lluminosa «el caràcter i les aspiracions íntimes de l’artista», tal com va escriure Georgina Burne-Jones quan va publicar l’àlbum l’any 1905 en una bella edició de només 300 exemplars. El British Museum li va comprar l’original l’any 1909.

Burne-Jones va realitzar les trenta-vuit imatges en temps d’estiu, de vacança a la seva casa de Rottingean. En els dies d’estiueig no podia endur-se grans teles. Les Flors –en realitat escenes amb un alt contingut simbòlic i alè espiritual- estan fetes en una tècnica mixta en la qual l’artista barrejava l’aquarel·la, el gouache, el pastel i els daurats, tècnica artesana que havia après del seu pare daurador-tallista.

La seqüència de les imatges d’Edward Burne-Jones inspirades en el nom d’una flor són intimistes i descobreixen davant dels nostres ulls fascinats unes obres que contenen tanta saviesa pictòrica com expressió lliure, deseixida d’ornaments. Com a bon prerafaelita crític amb la seva societat injusta, moralment embrutida i lletja fruit de la revolució industrial i del capitalisme salvatge que tanta destrossa havia començat a fer en el paisatge i en la gent, com a contrapartida, en les seves imatges Burne-Jones situa l’experiència humana en aquell altre nivell que la cultura d’Occident, racionalista i materialista en extrem, anava oblidant i fins i tot foragitava de l’imaginari col·lectiu, menyspreant-lo: el mític, el místic i el simbòlic, el llenguatge de l’ànima.

En la correspondència amb una amiga, Lady Eleanor Leighton-Warren, que era qui li subministrava llistes de noms de flors, n’era una gran coneixedora, li escriu: «Vostè comprendrà ara què vull fer amb ells [els noms]: no basta il·lustrar-los –això seria un pobre treball-, vull afegir-hi alguna cosa, fer emergir el seu secret...»

Dues són les figures que, amb el nom d’una flor, Burne-Jones dibuixa-pinta una Anunciació. En la flor el nom llatí de la qual és Leucanthemum x superbum, Burne-Jones l’anomena Flor de Déu i hi dibuixa una escena de l’Anunciació en un camp de blat. En la flor el nom llatí de la qual és Atriplex hortensis, Burne-Jones l’anomena Jardí Blanc i hi dibuixa una escena de l’Anunciació en un jardí d’azutzenes. Cal dir que en cada país, i fins i tot en cada regió, els noms de les flors varien en funció de la llengua, si bé el seu secret roman perquè pertany al regne de l’immaterial.

La imatge de l’escena de l’Anunciació és una de les més significatives del cicle evangèlic, ja que tracta de l’Encarnació del Verb de Déu. Recordem que el detonant de la creació de la imatge de les seves Flors per part de Burne-Jones no és la flor sinó el seu nom en anglès, el so que a l’artista li arribava a l’orella, i el secret d’aquell so, que prové de l’esperit tanmateix com el de l’Anunciació de l’Àngel de Déu a Maria, és el que fecunda, el que obra meravelles i el que impulsa la manifestació artística.

Aquest procés que va dur l’artista Burne-Jones a crear les seves imatges simbòliques és producte de la meravella que li produïa la paraula que passa pels sentits subtils no pas per la raó. I així van sorgir unes imatges que són expressió de les qualitats de la seva ànima que guardava en el seu si el tresor dels símbols universals que els humans compartim a través de l’inconscient col·lectiu. D’aquí ve que la contemplació de les figures del Llibre de Flors de Burne-Jones desperti també en nosaltres el món de la Bellesa a què aspiraven els prerafaelites.

Al final del seu llarg article dedicat a la vida i obra d’Edward Burne-Jones quan aquest va morir l’any 1898, escriu Alexandre de Riquer: «La glorificació de l’heroi grec i l’heroi de la taula rodona era el vot que havia fet a l’ideal. Avui Burne-Jones ha mort. Haurà tingut la felicitat de complir el seu propòsit abans de morir?». No ho sabem. Però a la vista del seu Llibre de Flors apreciem com les imatges de les Flors responen a la visió feliç d’aquell món entre els dos mons, el món intermediari que connecta el cel i la terra i revela, a qui el sàpiga rebre, l’esperit de la natura, el secret de les flors.