Plaers clandestins

Fumar es un placer
genial, sensual.

Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.

Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.

Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.

(Fumando espero. Sara Montiel )

Doncs s’ha acabat fumar. Aquesta  mítica cançó serà un recordatori carregat de nostàlgia i enyorament o potser esdevindrà l’himne del fumadors que hauran passat a la clandestinitat irremeiablement esperant millors temps.

Sí, prohibit fumar al carrer i a les terrasses sense la distància de seguretat (entre 2 i 5 metres diuen els que en saben). No trigarem a veure com hi ha a la venda xips, que incorporats a qualsevol part del cos o a les extensions tecnològiques que portem, es dispararan i sonarà una música quan no hi hagi la distància preventiva. Simfonia de sons i constatar que tothom jugarà a l’escaqueig i a dispersar-se amb rapidesa. O potser hi haurà algun sistema de mòduls retràctils que quan no hi hagi la distància es disparin i allunyin a qui ha entrat en la nostra zona de confort. Alguns cops rebrem i altres endossarem algun cop a qui s’acosti massa. Al temps...

El President de Galícia apuntava la prohibició de fumar en llocs públics per evitar contagis de Covid-19 associat a l’expulsió del fum.

Quaranta vuit hores més tard el Ministre comunicava que les diferents comunitats autònomes també ho podien fer quan volguessin.

Es veia venir.

Primer el debat sobre els guants amb opcions a favor i en contra, van guanyar els que deien que no calien, que eren fis i tot perjudicials!

Després el debat de les mascaretes, primer no, que no calia, després va passar a ser recomanable i finalment obligatori sota pena de multa si no l’uses en l’espai públic.

I ara li toca al tabac. Ja ens esta bé, molts anys fumant però ja una quinzena llarga de condició “d’ex”. Des d’aquella llunyana joventut i passant per períodes de marques ben diferents hem consumit tabac i altre substàncies des dels inicials Celtas cortos (els largos eren massa), per seguir amb Bisonte, Mencey, Ducados, Partagas, Chesterfield amb i sense filtre, Luky, Camel Rothmans, Peter Stuyvesant (homenatge a Santiago Carrillo) i seguiríem la llista per acabar fumant “Cafè creme”. I en festes assenyalades o al futbol algun Rössli finet (de contraban) o contundents Brevas de Alvaro. 

Som d’un generació que el fenomen de fumar era també un fenomen social ben arrelat, tolerat i gairebé estimulat. La prohibició de fumar a l’espai públic no ve de massa lluny, primer va ser en locals públics, després a la feina, després prohibit fumar a les classes.... i encara recordem com el metge et recomanava no fumar mentre feia unes profundes “pipades” del seu cigarret com si fos l’últim ... en fi la contradicció era evident i ara sembla que es vol anar a restringir el fumar a l’àmbit familiar i encara més lluny no es podrà fumar dins del cotxes, tendència a la prohibició total, al temps!

Ara som fumadors passius, però pensem que els que tenim inoculada la nicotina ja de molts anys no deixarem de ser potencials fumadors mai, a vegades ens resulta temptador encara avui i en algunes ocasions ens delim quan veiem encendre una cigarreta o ens arriba la flaire d’un bon “puro”. Com que tenim aquí de Patró a Sant Antoni que va resistir els embats del diable, aguantem ferms, no caiem en la temptació del diable transformat en cigarreta o cigar.

Però el debat és obert: Aquest cop se’ns ha avançat Núñez Feijoo, fins ara sempre Torra anava un pas per davant... llàstima.

Aquets cop no hem estat els capdavanters en noves mesures, Nuñez Feijoo, com diem, ens ha avançat de manera sorprenent anunciant en solitari aquesta mesura anti-tabac i anti-virus que després han anat seguint altres comunitats. La mesura s’ha estès i ha pres caràcter de prohibició de manera administrativa però està per veure el nivell de compliment que hi haurà entre la ciutadania encara fumadora.

Però tampoc hi ha massa acord en el tema, escoltàvem a la cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron Magda Campins a RAC-1 que admetia que “no hi ha proves científiques que prohibir fumar serveixi per combatre el coronavirus” hi donava algunes explicacions més: Pot ser una mesura útil, però penso que el seu impacte pel que fa a reducció de la incidència d’infeccions serà petit. És una mesura més, però no penso que sigui de les que poden tenir més impacte No hi ha proves científiques que [prohibir fumar] serveixi per combatre el coronavirus. Però sí que és cert que quan una persona fuma, al fum hi ha micropartícules com les que fa servir el coronavirus per transmetre’s. El risc de contagiar pot ser més alt. Té molta lògica des del punt de vista biològic, però científicament no està demostrat.” I el conegut Fernando Simón  director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES), ha afirmat que "fumar en si no és una pràctica de risc excessiu per al coronavirus" però ha apuntat que limitar-ho és una eina per garantir "l'adequada implementació d'altres mesures de control", com el distanciament físic o l'ús de mascareta.

Fem un esforç i deixem de fumar, deixem l’hàbit (potser més vici) i fem vida sana que ens ajudarà i ajudarà col·lectivament.

Hi ha qui diu que aquesta prohibició d’ara bé no tant pel tabac en sí, sinó pel fet de que fumar era una excusa per no portar la mascareta que és realment imprescindible per més negacionistes que se manifestin.

Ens temen però que la prohibició del tabac és l’anècdota (ep! no volem minimitzar la seva importància dient anècdota), la categoria són les possibles restriccions en forces àmbits de relació i en usos i costums socials que ja van quedar insinuats en la sortida de la pandèmia, determinades llibertats de moviment restringides, el tracte personalitzat gairebé ha desaparegut, l’atenció directa cara a cara comença a perdre pes i guanya la consulta telefònica o a través de les connexions d’interacció des tràmits no importants fins a consultes mèdiques, no diem que sigui millor o pitjor però la pèrdua del llenguatge corporal, la gestualitat, la mirada creiem que encara és important, imprescindible.

El problema és que canviaran moltes coses, algunes a millor i altres que potser seran restriccions que fins ara no hi havia i a partir d’ara hi seran i les acceptarem pel bé superior de la salut col·lectiva.

I correm el perill també de fer la fractura digital més profunda deixant fora dels sistema a forces persones que no han entrat per desconeixement o per impossibilitat econòmica en el món digital. Només cal recordar la desagradable sorpresa quan tancades les escoles es van intentar seguir les classes digitalment i la manca de recursos va fer-nos veure la realitat.

El contacte amb l’administració segurament ja quedarà instaurat de manera telemàtica, però això també com hem dit generarà l’expulsió de gent del sistema i aprofundirà en l’esquerda digital. Cal recordar les reflexions del Defensor del Pueblo F. Fernández Marugan respecte a la presentació telemàtica de la declaració de Renda i les exigències que feia a l’administració sobre l’atenció a la ciutadania.

Si hem de procurar no normalitzar el sobreesforç de molts sectors també hauríem d‘esperar que els nous usos i costums que sorgeixen no ens facin encara mes individualistes del que hem arribat a ser.

Esperarem el canvis, mentre de fons va sonant

Fumando espero....

Y mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer...