Tururut, violes

Hi ha una dita catalana molt recurrent: “salut i força al canut”. En el benentès que “canut” ve referit a una bossa (cilíndrica i penjada de la cintura) on es duia la xavalla, a l’antigor. Era una forma de desitjar una salut ferma a l’interlocutor, acompanyada d’un bon nombre de monedes. La trec a col·lació arran del constant desgavell que s’entreveu de normes, decrets, protocols i altres estirabots decidits per la Generalitat en la temàtica de la COVID19.

Mirant de tancar el rodolí, quedava un títol massa llarg. La idea inicial, però, havia estat: “salut, força al canut i tururut”. Que sortís en Quim Torra -en roda de premsa, fa unes setmanes- dient que “tancava” Lleida per raons de salut i per a preservar l’economia comarcal no s’ho va creure ni el seu coll de la camisa. Molt menys encara referint que, d´acord als contactes amb el seu delegat provincial, la gent s’havia comportat exemplarment. Més aviat semblava una broma. Una cosa no s’avenia amb l’altra. Si tothom feia bondat, quin sentit tenia “engarjolar” tot Déu a casa seva?

Està clar que un subordinat no pot contradir al seu “cap”. Tot ve condicionat pel peatge que cal abonar quan et paguen. Que tot seguit assenyalessin el flux migratori de temporers agrícoles com la causa del maldecap fa riure. Que potser no és un cas cíclic que es ve repetint de fa un munt d’anys? Alguna vegada -en la història- havien arribat a “auditar” el tracte summament vexatori que es dispensava a tot el col·lectiu? Molts d’ells malvivint i dormint a les places d’alguns dels pobles que conformen l’anella que volteja la capital lleidatana.

Més aviat em decanto perquè uns dirigents i altres (tant a Barcelona com a la Terra Ferma) deuen viure en altres verals. Any rere any es podria haver fet per dotar-los de mòduls prefabricats (o barracons) ben condicionats. Però no! Devien pensar que el veïnat seguiria esblaimat i mut, malgrat els entrebancs que es veien obligats a patir quan sortien a fer les compres diàries als comerços locals del poble.

Això no s’ho va empassar una jutgessa de guàrdia, impugnant tot seguit la mesura del govern d’en Torra. Embolica que fa fort! A qui feia cas la gent al·lucinada? Pitjor, impossible! A la condició ja prou eixorca dels camps fruiters, s’hi va sumar la incapacitat real de gestionar la “patata calenta” amb cara i ulls.

A la roda de premsa d’avui (dia 25 d’agost), el president Sánchez, ha obert la porta a que les comunitats demanin la declaració d’estat d’alarma al seu territori. Així, seria possible establir mesures efectives contra nous confinaments, sense entrebancs d’algun jutge quisquillós. Ací, el president espanyol ha dit que les sol·licituds comptaran amb el recolzament del govern central, en règim de “cogovernança”. En el cas del principat, la consellera de salut Alba Vergés -no podria ésser d’altra manera!- s’ha afanyat a sentenciar que no en volen saber res. Si més no perquè solament es deixen guiar per la tàctica opositora d’un sistema torracollons permanent.

En mans de qui som? Quin és realment l’ordre de prioritats del govern català? De cara a l’inici (presencial?) del curs escolar -el 14 de setembre, que és a tocar- hi haurà reforçaments efectius del professorat per a una correcta aplicació de les ràtios alumne/aula?. Perjurant que les condicions de retorn blindaran una protecció plena, quin pressupost econòmic concret s’aplicarà a potenciar brutalment els serveis de neteja i desinfecció dels centres educatius?

Encara hem d’empassar-nos estoicament que prevalgui la dèria independentista per davant de la sanitària o del mercat de treball? Algú em pot detallar -fil per randa- on i com s’esmercen uns pressupostos de la Generalitat totalment desfasats i obsolets? Depurem responsables.