No culpable

Avançant-se al 15 d’octubre, quan es compleixin vuitanta anys de l’afusellament del president de Catalunya Lluis Companys i Jover, l’actual president Joaquim Torra i Pla ha exigit al president del govern de l’estat espanyol i al seu rei que demanin disculpes per aquella detenció, judici i afusellament, malgrat que la primera fos feta per forces alemanyes a França el 13 d’agost del 1940 i el govern francès lliurés el presoner a les autoritats espanyoles a la frontera el 29 del mateix mes d’agost. Uns fets pels que, tant Miterrand com Kohl, en nom dels seus països i durant els anys 90, varen demanar perdó.

El que si ja fou responsabilitat exclusivament espanyola fou la paròdia de judici del dia 14 d’octubre d’ara farà vuitanta anys i l’afusellament la matinada següent, després del preceptiu “enterado” de Franco, del president. Una parodia sense garanties processals que s’ha justificat dient que Lluis Companys ja havia estat jutjat en rebel·lia i, per tant, la justícia militar, en comptes de fer foc nou, es va limitar a fer un punt i seguit. Un tràmit de tancament.

La resposta de l’estat a la petició no s’ha fet esperar. Si la vicepresidenta espanyola Carmen Calvo no menteix per tirar pilotes fora i poder seguir negociant el pressupost, aquesta propera setmana el Consell de Ministres aprovarà una Llei de Memòria Històrica que declararà nuls tots els judicis franquistes que generaren condemnes i sancions (entre elles l’afusellament del president Companys) per raons polítiques, ideològiques, de consciència o religioses. I aquí arriba la paradoxa. La pregunta del milió. Com és pot anul·lar un assassinat?

Però aquesta forma de resoldre el problema té una derivada força interessant. Perquè si la sentència s’anul·la, al meu entendre, el fins aleshores acusat, declarat culpable i sotmès a pena (assassinat o presó) entra en aquell limbe jurídic, tan clar i evident en el dret anglosaxó, dels no culpables. Gent a la qual el jurat o el magistrat no condemna perquè les proves aportades no resulten prou concloents i, per tant, davant del dubte, la justícia opta per la magnanimitat.

Altra cosa és que, a casa nostra, quan convé, es transformi el que hauria de ser clarament un veredicte de no culpabilitat en un altre d’innocència. O potser no recorden el cas Gurtel, on dos imputats que acceptaren els fets i la culpa foren condemnats mentre altres dos, Camps i Costa, acabaren exonerats per una decisió absolutament fosca d’un jurat que els magistrats, Suprem inclòs, ratificaren? O quan unes proves inculpatòries derivades d’unes escoltes del mateix cas Gurtel, que demostraven la culpabilitat dels imputats, no només varen ser desestimades, sinó que generaren la condemna del fiscal Garzón?

Tant costaria d’abraçar el concepte i utilitzar la nomenclatura correcta a l’hora d’informar? Potser aleshores veuríem que el president Companys no serà declarat innocent. El que es farà serà, en el millor dels casos, esborrar el judici dels arxius dels jutjats.

Hauríem de començar a explicar les coses en comptes de jutjar-les tant. Recordar que O. J. Simpson va ser declarat no culpable de l’assassinat de la seva dona. Que Michael Jackson ho fou també d’un delicte de corrupció de menors, de la mateixa manera que el seu metge ho fou, uns anys després, de l’acusació d’haver-lo assassinat a ell. I tot això, malgrat les proves existents. Perquè la justícia, si més no l’anglosaxona, preveu que, en cas de dubte, els drets del acusat prevalguin i, per tant, si les proves son insuficients o es demostra que l’acusat va delinquí en una situació atenuant, el veredicte no pot ser de culpabilitat. Però com que tampoc pot ser d’innocència perquè hi ha indicis raonables de possible culpabilitat, el legislador es va inventar aquest tercer estat, a mode de limbe, del que, cas que surtin noves proves en un o altre sentit, l’acusat sortirà.

Nosaltres, aquí, solem barrejar parenostres i cigrons, innocents i no culpables. Probablement per generar confusió entre la ciutadania. Sovint, afegint-hi discursos abrandats a favor del no culpable o reflexions per enterbolir la imatge del innocent. I fins i tot amb declaracions del implicat dient allò de “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.

Però insisteixo, com es compensa, rescabala, indemnitza, resquita, recupera.... un assassinat pur i dur? N’hi ha prou amb demanar perdó?