Bufen mals aires

Des del Pont del Diable fins l’Arc de Berà bufen mals aires (com arreu, no som diferents) la tornada l’escola que hauria d’haver estat un motiu de celebració col·lectiva ha aixecat la polseguera que ja coneixem amb el cas peculiar i esfereïdor del trets contra l’escola a Avinyonet. Recança per part de tothom i una certa poca confiança amb l’administració (potser se l’han guanyada a pols).

Tenim memòria de peix i ja potser no recorden allò que amb fermesa i esperança repetíem “ens en sortirem”. Ara diuen que potser vam fer una desescalada massa ràpida, la veritat és que a la nostra petita terra vam anar saltant com el joc de l’oca de casella, fase, a casella i al final amb vint-i-quatre hores ho vam liquidar i vam entrar a la “nova normalitat o represa (agafis la versió peninsular o la del principat)” i així estem.

Ara el vent s’emporta arrossegant-les algunes festes properes i les de mig termini també. Com en aquell joc de fer caure els fitxes de dominó arrenglerades, els carnavals van caient un darrer l’altre. Inevitable. Lamentable però real.

Però “naltros” ho porten dins, molt, mooooolt, dins i per tant d’alguna manera més o menys imaginativa, ho celebrarem. No creiem però que la nostra alcaldessa -ep, potser sí, res ens sorprèn ja- parafrasejant el seu homòleg vilafranquí proclami  allò de “Si nosaltres sortim i diem que no hi ha festa Carnaval a Vilanova, cauen el 99% dels carnaval d’aquest país. Si nosaltres diem que seguim veurà com molts es faran aquest hivern. Per això som el carnaval dels carnavals” (la versió vilafranquina parla de festa major, quedi clar) vulgui posar com a model el millor model carnaval del món mundial en versió 2021 que serà diferent dels altres.

Dol que s’hagi de suspendre la festa per antonomàsia del poble  però ja arribaran millors temps això sí potser ( només potser) ens estalviarem aquest any el debat sobre la crisi endèmica del Carnaval de la ciutat i també les recurrents discussions  anual sobre qualsevol tema menor del carnaval, crisi de la FAC, clavells a  la dreta o l’esquerra, mantó lligat a la cintura o no, bambes?...i tot el que calgui més.

Però ens queda el consol que en la bombolla familiar ho celebrarem, traurem les rampoines dels armaris i saltarem per la casa tot cridant “que no em coneixes”, i segur que ens coneixerem i la celebració a casa ens permetrà fer una sermó casolà i, això sí, podrem treure les parts fosques de la nostres relacions familiars, des dels les ocurrències més agudes (per pesades) del cunyat fins els acudits que hem de riure obligatòriament per no trencar el fràgil  equilibri de la convivència familiar.... En el sermó tot s’hi val i cal ser políticament incorrectes.... com mana la tradició. En fi i perquè no dir de les mascaretes que ara ja són múltiples i diverses però que les “tunejarem” pel carnaval seran de traca i mocador.... i passarem del concurs de mascarots al concurs de mascaretes tot sigui per la cosa carnavalera.

En fi que ens ho passarem bé i segur que la FAC trobarà algunes propostes alternatives que ajudaran a fer reviure ni que sigui per alguns moments l’efervescència col·lectiva que és la festa de la genuïna gresca i rauxa.

Potser una sortida simbòlica dels banderers...

Potser algunes plataformes circulant amb les xarangues omplint de música al carrer.. i que ens permeti des del balcons fer una mini passada.....

Imaginació no en faltarà. Només cal que es reuneixen els set savis del carnaval de  la vila (si són vuit tampoc passa res donat que en aquest poble en tenim molts de savis) i ho ordenin i fixin protocols a seguir i tindrem festa i podrem convidar a festejar el millor carnaval del món mundial.

La realitat és que com dèiem en començar van caient els actes multitudinaris i organitzats. És la llei del moment. És la mostra de la prudència i la responsabilitat col·lectiva. És un parèntesi obligat.  

Ja s’aturarà aquest mal aire, i que ho faci aviat.

Perquè a més de les festes s’ha emportat per davant alguna cosa molt més necessària (i la festa ho és) com són els llocs de treballs que es perdran amb el tancament consecutiu d’un seguit d’indústries al territori.

El Penedès com altres indrets també va patint el tancament d’indústries que fa temps que estan arrelades al territori.

Primer va ser la divisió Glass de la planta de Saint Gobain a l'Arboç, l’antiga Cristalera, on perillen mig miler de llocs de feina, després l’empresa Bosch vol tancar la planta de Castellet i la Gornal (Alt Penedès), en una decisió que posa en risc la feina de 300 persones i encara hem llegit aquí mateix que el comitè de la Fàbrica Alfisa de components mecànics per a cotxes denuncia que la direcció ha abandonat la fàbrica, ha deixat de pagar als proveïdors i es nega a fer un concurs de creditors voluntari per beneficiar-se dels ajuts dels ERTOs i en definitiva fa pensar que vol fer una mena de tancament encobert.

Malament, els treballadors mobilitzats com és lògic per la pèrdua dels llocs de treball seria una dissort més pel territori i deixaria en precarietat a moltes famílies. El Penedès ha tingut una diversificació econòmica que sempre hem dit que era un actiu, i a l’equilibri entre els sectors ara el que cal és qualificar-los. La possibilitat de que el marc productiu sigui també diversificat és compatible amb la possibilitat de la preservació dels valors econòmics vinculats a l’agricultura i la conservació així mateix del paisatge com un notable valor de potencial turístic i, per tant, de dinamització econòmica. Però amb la crisi d’aquestes empreses el que pot es trencar-se aquets equilibri amb la pèrdua dels sector industrial que també és clau per la riquesa i la potencialitat  del territori i dóna feina a molts dels seus habitants. Si com hem dit en altres ocasions, i així ho creiem, que tenim ciutats fortes i viles i pobles dinàmics que generen una xarxa activa i potent que pot generar riquesa i la seva distribució justa i equitativa ara cal que es demostri. La possibilitat de tirar endavant polítiques comunes i activitats conjuntes és més fàcil amb un territori pròxim, amb una certa tradició de treball comú i amb una voluntat d’explorar i explotar les potencialitats amb clau interna del territori però també com a projecció i aportació al conjunt del país però això cal que algú ho lideri. 

Ara és el moment de demostrar unitat davant la situació complexa que es viu, unitat d’acció i gestió política i algun lideratge que promogui accions conjuntes per entaular les necessàries negociacions perquè les indústries romanguin al territori. La Generalitat diu que hi intervindrà, així mateix el Ministeri ha dit que treballarà per aturar les sortides d’aquestes fàbriques.

I el territori? Qui es posa al davant i entoma al costat dels treballadors i les altres administracions el repte, primer de no deixar perdre’s el teixit industrial i després llençar el territori cap a noves oportunitats econòmiques i de treball.

Ara és el moment de plegats fer front a la crisi i superar-la perquè les llevantades per dures que sigui passen, els malts oratges es difuminen  la calma torna i tornaran els carnavals i riurem de nou sols, o col·lectivament al carrer i però  aquesta calma no pot significar la mort d’un sector industrial i  econòmic important  del Penedès, la calma ha de significar l‘enfortiment de  l’economia i la distribució de la riquesa.

Feina per fer.

Qui l’entoma?