Pares i fills

Penso que el símil, aquesta gran eina de la lògica i la pedagogia, pot ajudar-nos a aclarir els dubtes que molts tenim sobre la situació que estem vivint en aquesta relació d’amor i odi entre Catalunya i Espanya, aquests dies a cavall entre els conceptes d’indult, amnistia i reforma constitucional. Perquè tots hem estat filles/fills i una bona part de nosaltres ha estat pare/mare. Per tant, oblidem-nos de la política per uns moments i centrem-nos en aquesta mena de relació.

Passem abans pel diccionari. Aquell que defineix l’indult com remissió d’una pena o d’una obligació legal, atorgada per l’autoritat competent. El mateix que explica que l’amnistia és el perdó i oblit dels delictes. I que declara que una reforma és la modificació d’una cosa donant-li una nova forma, principalment amb intenció de millorar-la.

Els que heu estat pares/mares sabeu quan sovint heu practicat l’indult. Perdonant, com autoritat competent, aquell estrip als pantalons fet jugant a pilota o aquell retard a l’hora de tornar a casa. També haureu declarat alguna amnistia -fent foc nou- quan, després d’un curs complicat amb algun que altre suspens, el fill/filla apareixia amb tot el curs aprovat i us demanava que li regaléssiu aquella bicicleta que tant li havíeu fet gruar. Demostrant que, en tant que autoritat, tot allò que havíeu imposat, havia estat a fi de bé.

Però hi ha una tercera opció que molts -aquí la cosa ja no és tant general- heu hagut de practicar. Quan els fills/filles, arribats a l’adolescència, varen començar a posar en qüestió algunes de les normes fins aleshores imperants, indiscutibles i indiscutides, segurament no us va quedar altre remei que obrir una taula de negociació i pactar una reforma. Si ho vàreu fer amb intenció de millorar la convivència o de mantenir el vostre status d’autoritat competent, ja és cosa vostra. I jo m’estaré molt de posicionar-me en una o altra opció.

Però és clar que calia ordenar els horaris dels àpats, la privacitat de les habitacions, els armaris de la roba i fins i tot les visites d’amics/amigues. I aquí cabien tres opcions. Amagar el cap sota l’ala, imposar el principi d’autoritat o negociar. Fins i tot arribant a plantejar, per alguna de les parts, el buscar un nou niu aprofitant que els estudis o la feina ens portaven més o menys lluny de casa.

Imagino que, hores d’ara, ja heu copsat el paral·lelisme entre la situació familiar i la situació de Catalunya com a fill d’una família per la que, agradi o no, han anat passant els anys i els problemes de tota mena. Per això el que ara us proposo és que exploreu aquest paral·lelisme tot pensant en la vostra situació com a fill/filla, la resolució que vàreu donar al problema en el seu moment i l’ajustament d’aquesta a la sortida que havíeu imaginat. Us van pagar el pis on vau anar a viure o us van dir que us espaviléssiu? Us van respectar la vostra privacitat mentre vàreu viure a la casa dels pares? Us hauríeu conformat amb una solució en forma d’indult o d’amnistia? El resultat final es va acceptar de cor per ambdues parts?

Totes aquestes reflexions -i més- són les que crec que hauríem de fer-nos, amb l’ajut del model que us he proposat, sobre la situació de Catalunya. I posicionar-nos després en funció de les nostres conclusions.

I segur que podeu incorporar a la vostra reflexió el cas d’algun amic/amiga que en aquell moment de canvi va xocar amb la incomprensió o intolerància dels seus progenitors. I que la forma com ell/ella va resoldre el conflicte pot ajudar a aquesta reflexió. Perquè el diccionari, com en tantes altres coses, també recull aquesta opció de possible conflicte de fons quan, entre els significats de la paraula reforma apunta també el de tornada d’una cosa a la seva forma anterior. Allò que – col·loquialment- anomenem immobilisme.