LOMLOE (1) El malalt més saludable del món educatiu resisteix

Cinc anys enrere, a les reunions de preparació de la selectivitat, es deia que no hi hauria canvis en la prova, que no farien cap modificació perquè com que estava en vies d’extinció, no valia la pena trencar-se les banyes per introduir-hi novetats que durarien un any. Però encara és aquí, encara belluga! I fa molt bona cara! La nova llei educativa estatal continua apostant per una prova única d’accés a la universitat, la qual cosa li garanteix corda per uns quants cursos encara. La selectivitat és eterna, incorruptible; arriben pandèmies que amenacen amb la fi del món i la sele resisteix impertèrrita. Què més li hauria de passar? Té anticossos per a qualsevol situació, és immune a tots els canvis legals, és el gran timoner dels currículums educatius, el far inamovible de tot el sistema, la pedra angular ens agradi o no de l’educació secundària.

La venerable anciana va néixer amb la crisi de la pèrdua de Cuba. Sí. Ho he dit correctament. Fa 120 anys que ens acompanya.  En la seva concepció participaren a parts iguals les idees progressistes de la Institución Libre de Enseñanza, la necessitat de prestigiar els estudis universitaris i la demanda generalitzada de ressorgiment, de millora d’un país que es trobava en hores molt baixes. Així doncs, la “sele” fa la seva entrada en escena per participar en una millora social i col·lectiva de l’ensenyament superior. Tant com se l’ha arribat a criticar des dels sectors més pretesament esquerranosos!

Giner de los Ríos, que era un abolicionista en matèria d’exàmens, en canvi, aquest el defensava. Just la postura contrària a la que s’expressa sovint avui dia. Si en origen es defensava que el d’ingrés hauria de ser l’únic examen, avui dia sembla que aquest és l’únic que s’ha d’eliminar. Tenim proves de competències bàsiques, exàmens PISA, exàmens dels de tota la vida a l’ESO i el batxillerat i els obsolets exàmens semestrals a les universitats. Un alumne pot arribar a enfrontar-se a milers de proves escrites al llarg de la seva vida escolar, els continguts de les quals són automàticament oblidats a l’endemà. L’escola sembla la gran màquina de l’oblit. No obstant,  l’única que es discuteix és la d’accés a la universitat. Per què?

La resposta general és que determina massa el futur de l’alumne, o sigui, que pot tancar-te una porta. Cert. Però alerta, el nombre d’aprovats és al voltant del vuitanta per cent des de fa anys. No és precisament una escabetxina. “Si l’alumne té un mal dia condiciona els seus estudis”. Bé, primer un ha de creure en els mals dies, jo no hi tinc gaire fe. Encara no ho he vist això que un alumne tregui una puntuació sensiblement inferior a la que tenia durant el curs.

A més, voleu eliminar-la? Quin mecanisme posareu que sigui més just per accedir a la universitat? La nota de batxillerat? Molt de compte! Sense les proves PAU els instituts i col·legis privats es queden sense referències! Les qualificacions podrien variar molt d’una institució a una altra. La temptació d’inflar les qualificacions no tindria cap fre efectiu. Proves internes de cada universitat? Compte! Les universitats busquen clients i bons pagadors.  Les PAU són un element garantidor de la igualtat de condicions del sistema.

Ser l’únic aspecte permanent en l’erràtica política educativa d’Espanya és en si mateix un valor. M’apunto a preservar-lo.