Taroda

Taroda. Haikus de les quatre estacions és el primer llibre per adults publicat per Pere Martí i Bertran (Sant Quirze de Besora, 1952), escriptor de llarga –més de trenta llibres publicats- i rellevant trajectòria en el camp de la literatura Infantil i Juvenil. L’exquisida edició d’aquest llibre de poemes a càrrec d’Andana s’acompanya d’unes delicades il·lustracions d’Inma Sancho Gallego.

Amb Taroda, Pere Martí i Bertran s’afegeix a la llista de poetes que des de Salvat-Papasseit i Junoy fins a poetes contemporanis com Jordi Mas i Abraham Mohino que, des de Catalunya estant, han conreat aquest forma poètica condensada en disset síl·labes distribuïdes en tres versos provinent de la literatura japonesa. Una de les figures més rellevants d’aquest art, Matsuo Basho (1644-1694), va dir: «Els versos d’alguns poetes són excessivament elaborats i perden la naturalitat que prové del cor. Allò que ve del cor és bo, la retòrica és innecessària».

Aquesta naturalitat, i encara diria més: senzillesa que prové del cor és exactament el corrent vital que impregna el conjunt d’haikus de Pere Martí i Bertran qui, ja des de la dedicatòria, anuncia: «Per a tothom qui porta una Taroda al cor». Taroda, una població soriana amb la qual el poeta per matrimoni té lligams afectius, és un lloc concret en la història personal de l’autor, però al mateix temps és un lloc que sense perdre peu en la terra i en el cel d’aquest indret, esdevé un espai mític en el sentit més espiritual del terme. Taroda és, doncs, un lloc per a la contemplació de la seva realitat en l’instant precís de viure el que està passant i com això que passa és matèria viva, anímica, espiritual.

L’haiku no és només una forma poètica: és l’expressió d’un instant que aplega l’esclat de l’univers, com jo mateixa vaig escriure a Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors, 2009), de Vicente Haya. Vaig dedicar un any a traduir un dels més significatius assaigs sobre l’haiku d’un autor que ha viatjat diverses vegades al Japó i ha estudiat a fons aquesta forma japonesa de poesia de la mà del seu mestre Reiji Nagakawa. La traducció de l’original en castellà no era fàcil, les grans dificultats en la traducció sovint es troben en les llengües veïnes, si bé és aquest mateix repte el que permet una major immersió en l’esperit que guia el text. Així, entre altres coneixements sobre l’esperit i la pràctica de l’haiku (en el seu assaig Haya comenta haikus clàssics i moderns) vaig aprendre que l’haiku se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental (banal, s’entén) i verbositat literària per mostrar la veritat nua, transparent.

A Taroda, Pere Martí i Bertran, esdevingut un bon haijin (així s’anomena el poeta d’haikus) es troba com peix a l’aigua en aquest mester. Aprecieu sinó, l’efectivitat visual i sensual d’aquest haiku d’estiu: «Despunta el dia,/ xisclen les orenetes,/ tot cobra vida». I així, d’un cop d’ull i d’un cop de cor s’entra de ple en l’experiència del despertar del dia i, per tant, de la vida, que, experimentant-la en ell mateix, l’haijin Pere Martí i Bertran comunica en la seva composició poètica.

César Millán, prologuista de l’edició en castellà dels haikus estacionals que componen Taroda, encerta quan diu: «No li cal res més [al poeta] per mostrar l’univers real que engloba l’entorn rural del lloc on cal dirigir aquests sentits ja en alerta». Cert. Hi ha qui mira i no veu, i hi ha qui mira i veu la realitat tota sencera com en aquesta estampa viva: «Pregó de festa,/ la plaça escolta atenta/ un cant del poble». I no podem sinó emocionar-nos amb aquest moment que l’haijin ens dona a compartir, emocionat ell mateix, sentint-se ser part d’aquest poble estimat, Taroda.

«Instants de vida a les mans», en diu dels haikus de Pere Martí i Bertran la prologuista de la versió catalana de Taroda, Montserrat Morera Escarré. «Un bon haiku és capaç de concatenar diversos elements en el seu interior», escriu Vicente Haya al seu assaig. Un exemple dels molts que podríem trobar d’aquesta comunió entre diversos elements és aquest haiku de tardor: «Bolets s’amaguen/ entre cards i argelagues:/ què saborosos!». I el lector i la lectora ja es troben enmig del bosc escodrinyant entre cards i argelagues la fruita que creix espontània després de la pluja i que només de pensar a trobar-ne ja fa venir salivera tot recordant el gust dels bolets... Instant de plenitud vital al qual no li cal res més perquè tot és en el ser del moment, aquesta és la ‘filosofia’ de l’haiku que tant bé ha estat copsada per Pere Martí i Bertran.