L’eutanàsia

Fa uns tres anys i mig, vaig publicar un article titulat “suïcidi legal”. Feia pocs dies que s’havia mort Salvador Pàniker Alemany, que fou president honorari de la associació “Derecho a morir dignamente”. En la perspectiva legal, van passant els mesos i tot segueix si, fa no fa, igual. Quan s’apropa algun període electoral, llavors totes les forces polítiques volen monopolitzar el tema. Tant costa “clonar” una llei parlamentària semblant a la que és vigent a Holanda, Canadà, Austràlia o Suïssa?

Cal valorar la viabilitat legal i els dilemes socials que comportaria despenalitzar el suïcidi assistit. Si les persones entenen que la seva vida ja no té cap mena de sentit/possibilitat real i el sofriment és inaguantable, no n’hi ha prou amb la “solució” d’oferir cures integrals pal·liatives. La dreta política més carrinclona va de la mà d’estaments eclesiàstics tal vegada massa ancorats en el passat.

La barrera que s’oposa a la mort voluntària té un doble fonament: d’una banda, l’instint de conservació. De l’altra, la creença que la vida és sagrada (tesi que esdevé la racionalització d’aquell instint). Se’m fa gairebé impossible, imaginar-me prostrat en un llit, arran d’una lesió medul·lar irreversible o una patologia degenerativa. Tindria el dret a creure que és la vida la que no em respecta. No seria solament qüestió de bona o mala sort. S’ha de poder dir més coses.

Ampliant el ventall, recordo que la llei admet l’homicidi en defensa pròpia. Per això mateix, no esdevindria un atac de la vida contra la persona el sol fet de no poder-te ni bellugar? Masses preguntes queden surant dins l’ambient, en un silenci total, injust i còmplice.

L’eutanàsia activa no seria un suïcidi en si mateix. Els malalts no reneguen de la vida. Ho fan del dolor que els acompanya. Per contra, podem parlar d’eutanàsia passiva ja que és la pròpia malaltia la que et mata, d’alguna manera. No et deixa viure amb mínims de qualitat.
El tema presenta gran complexitat i requereix una anàlisi molt profunda i seriosa. M’agradaria conèixer el parer de diferents estaments socials sobre la matèria. Enfocant el problema amb rigor, coherència, coratge i sentit de l’empatia envers aquells que es troben en situacions complicades.

Mai no he tingut motius ni ganes per plantejar-me-la. La pròpia vida, tanmateix, em pot canviar d’un dia per l´altre. Per culpa d’un accident o una pruna incurable. Arribat en aquest punt, m’agradaria que existís un marc legal definit, que ho regulés… Ja m’està bé que el parlament català hagi regulat el famós “testament vital”. Tanmateix, no n’hi ha prou. Demano un pas més. És un concepte diferent, que poc té a veure amb el contingut central del meu escrit. Gairebé és com una mena de pegat. No em val la postura d’aquells que volen “ignorar” el problema.

Mentrestant -ja per acabar- m’aferro a la vida amb totes les meves forces. Necessito gaudir d’ella en plenitud. Crec que encara tinc tot el dret a voler-me sentir útil amb el meu entorn més immediat: família, amics, veïnat, natura, música, llum i tot allò que emplena les meves hores.

La possibilitat remota d’un suïcidi faria la vida més confortable. Si més no, perquè oferiria una mena de vàlvula d’escapament..., si vinguessin mal dades.