Una mica de respecte

És el mínim que es pot demanar a aquella gent que entre tots hem posat en un cert càrrec de més o menys responsabilitat. El mateix respecte que ells reclamen quan algú dels seus electors -que no votants, no confonguem les coses- els qüestiona i, amb més o menys raó, els critica.

Perquè, agradi o no, una relació és, per definició, bidireccional i, per tant, suposa obligacions i avantatges, drets i deures, entrades i sortides, etc... en els dos sentits. Fer la relació unidireccional significaria abús de poder per part del que obté els avantatges o els resultats positius, i submissió o esclavitud per part de qui obté perjudicis o resultats negatius.

És el que m’han vingut ganes de demanar-li al encara president nord-americà Donald Trump quan he vist com per quatre cops, esquivava la pregunta d’una periodista, amb qui havia pactat l’entrevista prèviament, sobre la data del seu test de coronavirus que li va permetre dir que havia derrotat la malaltia que ens té a tots amb el cor encongit.

Amb quin dret, aquest senyor ens nega una informació que per molta gent pot ser rellevant? I encara diria més. Amb quin dret aquest senyor, que no contesta allò que li pregunten, es permet, a més, reconduir la seva resposta cap a un terreny electoralista tot buscant alguns milers de vots que l’ajudin a intentar derrotar al seu rival Joe Biden en les properes presidencials del mes de novembre?

Això és el que aquest senyor ofereix als nord-americans a canvi dels seus vots? Confusió, silencis interessats, possibles mentides... Si això no és abusar del poder que li dóna el seu càrrec i menystenir la voluntat i fins i tot la intel·ligència dels votants, que algú m’ho expliqui. Perquè ell, certament, no ho farà.

Si aquesta mena de comportaments fossin escadussers, esporàdics, o assignables únicament a col·lectius concrets i identificats, el problema seria controlable. Però vista la seva generalització i aparició en tots els àmbits, els pessimistes no fem sinó veure créixer el problema. Perquè, per exemple, si la tàctica de la judicialització de les situacions adverses estès focalitzada en l’àmbit polític, podríem considerar aquest com una bombolla. Però quan llegeixes o sents que fins i tot un grapat de signatures de la moció de censura del Barça, amb indicis de falsedat però que no afecten haver aconseguit la quantitat requerida de suports, pot ser utilitzat per posar pals a les rodes d’un mecanisme de control que figura en els estatuts, t’adones que el mètode està generalitzat i que, per tant, la política no és una bombolla amb mètodes i estratègies diferents de la resta de la societat. I que demanar una mica de respecte està més justificat que mai.

Per tant, deixeu-me que li demani a l’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy Brey una mica de respecte. Publicar -curiosament a Twitter, com un Donald Trump més- una carta just després que el Tribunal Suprem hagi reblat el clau de la sentència del cas Gurtel, demanant que “seguim treballant, sense defallir, pel benestar, llibertat i concòrdia dels espanyol” és, al meu entendre, una veritable burla pels milions de persones que cada dia van a la feina, pròpia o per compte d’altri, i compleixen amb les seves obligacions.

Perquè la sentència, ara ratificada, de l’Audiència Nacional, condemna al PP en tant que partícip a títol lucratiu, d’haver-se embutxacat 245.492 euros aportats per les empreses de Francisco Correa. Per tant, tenir la barra de dir que la condemna com a partícip, no exclou la bona fe del PP i fins i tot la seva innocència i que, si ho mirem bé, pressuposa aquesta darrera, és una nova mostra de cinisme. Aquell que va exhibir l’any 2018 quan, en seu parlamentària, va afirmar que la sentència de la Gurtel “no condemnava a l’executiu, ni al seu president, ni a cap dels seus membres” i que fins i tot excloïa al Partit Popular i a qualsevol dels seus militants. Aquells que a diferència de Correa, Bárcenas i companyia, pagaven la quota mensual de bona fe i amb puntualitat britànica.

Si-li-plau, senyor Rajoy, ja no li demano per l’oposició ni pels seus competidors com Ciutadans o Vox. Una mica de respecte als militants honestos del seu propi partit. Que segur que n’hi ha.