El greuge del tresorer

Podria ser perfectament el títol d’una novel·la negra, de lladres i serenos, podria ser fins i tot una notable pel·lícula de terror que guanyés un premi al festival del poble d’aquí el costat.

Però és molt més.

El tresorer és per definició: Persona que guarda i eventualment administra els cabals d’una dependència pública, d’un banc, d’una empresa, d’una associació, etc. (enciclopèdia. Cat). Està clar, és l’amo del diners, és a qui s’ha confiat els equilibris, força difícils moltes vegades, per tenir els recursos necessaris disponibles quan cal.

També hi ha un altre accepció que és la de la persona que guarda un tresor, i potser ja no és tant pel que fa a diners sinó a informació moltes vegades sensible.. I la informació avui és poder.

Acostumen a ser persones d’una discreció contrastada, passen desapercebudes i generalment no volen cap protagonisme, són d’aquells de gris i per l’acera.

L’administració dels diners requereix silenci, poc a poc i bona lletra.

La seva invisibilitat s’agraeix

Però a vegades acaben esdevenint protagonisme malgrat ells o elles.

Hem vist el “pantano” en que s‘ha posat l’ex-ministre Fernández Diaz per, sembla, la seva coneixença de l’operació Kitchen, operació per desactivar les possibles informacions de l’ex tresorer del PP Bàrcenas, una operació encomanada a l’inefable comissari Villarejo rei de la xapussa i de l’extorsió. Bé, es tractava d’evitar que el Bárcenas cantés i/o planifiqués la venjança del tresorer que guardava documentació molt calenta respecte al finançament el PP.

Canviem d’escenari.

24 de febrer del 2005 Parlament de Catalunya. Aires de tragèdia.

S’han esfondrat alguns edificis del barri del Carmel durant les obres de la línia 9 del metro. Hi ha preocupació, el debat parlamentari és dur, agre fins i tot. Quim Nadal llavors conseller de Política Territorial i Obres Públiques ha fet una intervenció molt documentada, amb el seu estil de subordinades ha dibuixat una panorama clar i ha fet l’esquema de les responsabilitats. El debat va seguint.

De cop i volta el President Maragall demana la paraula i mirant el cap de l’oposició Artur Mas li etziba. “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”.

Mas es dispara com si un resort el catapultés del seu escó i contesta també amb contundència: “Vostè ha perdut completament els papers”. I demana una rectificació immediata cosa a la que Maragall accedeix no sense mala cara.

Però el míssil ja s’ha llençat i segueix el seu camí. L’anatema de la corrupció ja estava damunt la taula.

I certament a Catalunya ja hi havia hagut un degoteig, si es vol lenta però constant, de casos de presumpta corrupció que havien estat denunciats i seguien el seu curs judicial; així casos com el Cas Casinos, el Cas Turismes i diversos consellers es van veure involucrats en temes poc clars a ulls de la justícia com Cullell, Roma, Alavedra i també ja més tard d’aquest episodi entre Maragall i Mas van venir el cas tranversal sociovergent on Prenafeta, Alavedra “Luigi i Bartomeu alcalde Santa Coloma van passar-se de frenada....

L’incident del 3% es va produir mentre es discutia el nou Estatut a Madrid, Mas va amenaçar amb trencar qualsevol relació i això va aixecar les alarmes a can  PSC que van moure’s amb diligència. Maragall va retirar l’expressió, Mas es va conformar amb la rectificació i Santes Pasqües....

Semblava que tot plegat havia estat un petit terratrèmol que va sacsejar la placidesa de l’anomenat oasi català.

Però a partit d’aquell moment i fins avui a part d’escoltar aquells que deien que això del 3% era conegut i comentada entre els àmbits econòmics del país poca cosa més. Mica en mica hi ha tot un seguit de casos que han paregut i s’han anat vinculant, en alguns casos per sentència provada i altres per sospites més o menys documentades al famós 3%....

Un reguitzell de situacions si més no sospitoses, un rosari d’actuacions que han aixecat no només la curiositat de la ciutadania (o almenys d’una part d’ella) i també de la curiositat dels fiscals que han anat actuant.

I tot agafa un gir espectacular i definitiu amb el Cas del Palau, no només ens adonem que una de les institucions més respectades del país emblema de la burgesia catalana com és el Palau de la Música ha estat saquejada de manera continuada pels administradors del centre, amb cognoms il·lustres com Millet i Montull que aixecaven admiració al seu pas cauen en picat al conèixer-se la jeta i contumàcia en anar buidant els arques del Palau. Però les alertes es disparen quan en la mateixa peça es detecta que hi pot haver un cobrament de comissions per part de Convergència Democràtica de Catalunya ja que les donacions al Palau, com a mecenatges, amaguen les aportacions a CDC que feien els mateixos Millet i Montull. Un dels que els va cobrar per CDC va ser Daniel Osàcar, tresorer del partit convergent.

Sentenciat i condemnat a presó Osàcar ja n’ha sortit i ara ha hagut de declarar davant el jutge per altres casos i ara ha reconegut que es feien donacions realitzades presumptament per antics càrrecs de Convergència i que podrien haver amagat una dinàmica de blanqueig de diners. Osàcar així confirma la tesi del fiscal.

Segons relata E-Notícies a preguntes de la Fiscalia Anticorrupció, Osàcar ha admès conèixer els dos escrits de gener i febrer en els quals el fiscal relatava la suposada dinàmica de blanqueig que sospita s'hauria produït en el si de CDC. Tot seguit, Anticorrupció li ha preguntat si estava d'acord. "Sí, és cert", ha manifestat Osàcar, que no obstant això no ha precisat res més i que pel que sembla tindria voluntat de col·laborar amb el ministeri públic.

Però a més Osàcar ha anat més lluny i ha obert la caixa del trons quan ha deixat damunt la taula la sospita de que Artur Mas estava al corrent de tot. Ha afirmat que “No puc imaginar-me que el secretari general no ho sabés”. Ho diu després d’indicar que era Germà Gordó com gerent de CDC qui li indicava com fer els cobraments i era perfectament coneixedor de la mecànica de fer-ho. Osàcar dedueix que si Gordó despatxava diàriament amb Mas és plausible qui li expliques com arribaven diners a CDC.

Uf!!!

Osàcar es troba en una situació complexa, en tercer grau penitenciari, amb possibilitat de que li cagui algun altre anys de presó ha d’estirar la manta i suposadament explicar el que calgui per arribar a un acord beneficiós.

Evidentment com en el cas de Maragall les paraules d’Osàcar ha estat una nova catapulta per Mas que ha sortit ràpidament a desmentir la major: "No hi havia instruccions per a aquest tipus de pràctiques i, a més, estic 100% convençut que tots els que aportàvem diners a CDC ho fèiem a canvi de res",

I va més enllà quan crea -obligat clar- el dubte sobre la declaració d’Osàcar: "Quan estàs en un procés penal les coses no poden ser de crec que si o crec que no. Els fets han de ser fets perquè les conseqüències son molt greus", i creu que el l’ex-tresorer “Pot ser una persona vulnerable” i segurament té raó.

Hi ha aquella dita castissa de que pot dir que “d’aquesta aigua no en beure ni aquets capellà és el meu pare”, però per trencar aquesta norma afirmem que mai -ni locu que diuen- votarem a Artur Mas, és més trobem que ha estat un President que ha generat a Catalunya una desigualat brutal amb retallades de les que ara paguem les conseqüències, però dit això estem d’acord i ens el creiem quan diu que no va donar instruccions. Per aquestes coses no es donen intrusions ja se sap com van. Ara no ha dit que no ho sabés.. i això és una altra cosa.

D’aquell solemne “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%” que va servir d’espoleta d’una explosió retardada hem arribat ara a una situació com a mínim compromesa per Mas i els que estaven a CDC.

Les reaccions com es pot suposar han estat diverses però ponderades i d’un perfil baix però d’entre aquestes reaccions ens ha sorprès la del president del grup parlamentari de JxCat, Albert Batet, "No opino sobre afers interns d'altres partits". La rialla s’escolta a tor arreu. El que volia ser una declaració pròpia s’ha convertit en la riota general. Només falta que a Batet li creixi una mica el nas. Regidor de CDC i alcalde de Valls, va tenir molts càrrecs a l’antiga Convergència de representació i orgànics, després al PDECat i ara a JXcat quan es produir bona part dels “casos”... En fi ja se sap que quan el vaixell sotsobra.....

Per defecte o per excés estem davant la “revenja” del tresorer.

Només ens cal descobrir qui de veritat és el dolent de la pel·lícula, el cínic ja l’hem trobat.