Un fòssil vivent

El sistema electoral nord-americà -aquell pel que tots sospiràvem fa anys com a model democràtic- cada cop té més característiques de fòssil vivent. No em negareu que té detalls que en el seu moment podien ser raonables, però que ara es veuen més com una cotilla que com una garantia de bon funcionament i imparcialitat.

Perquè, al marge de decidir el 1788 fer eleccions cada quatre anys (quan l’any és múltiple de 4) per permetre la revisió del cens electoral de tot el país, cosa que avui es fa quasi automàticament i per tant no té massa sentit, el procés electoral ianqui està farcit de hàbits i normes que avui resulten força xocants.

Perquè es parla de democràcia directa, però la realitat és que el president que es vota el dia de les eleccions, no és el definitiu. Allà només es decidien -i decideixen encara- uns vots electorals que permetien i permeten a 538 electors, viatjar a la capital (al principi Filadèlfia i avui Washington) i allí, votar (o no) a favor del candidat que els ciutadans havien triat al seu estat amb els seus vots.

Encara hi ha més. Donat que els EEUU son un estat-nació federal on, amb el pas del temps, els diversos estats-territori es van anar afegint voluntàriament i amb les seves pròpies lleis (com un estat de les autonomies creat per agregació i no per centrifugació com el nostre), cadascun d’ells decideix les ordres que dona als seus representants. D’aquí que alguns estats donin tots els seus representants al candidat més votat allí, mentre altres opten per la proporcionalitat de repartir-los. La suma dels vots electorals serà doncs qui dirà en darrer terme quin dels candidats és proclamat president. Es això realment democràtic? Perquè potser cal recordar que Hillary Clinton va obtenir més vots el mes de novembre que el seu rival Donald Trump i, tot i això, va acabar tenint menys vots electorals que ell i, per tant, acabant relegada a la llista de perdedors.

Probablement haureu pogut llegir aquests dies, altres peculiaritats del sistema electoral que us hagin deixat desconcertats. Jo us confesso que no coneixia la que fa que, a alguns estats, si l’ escrutini es retarda més enllà d’una data prefixada, el que es fa és aturar-lo, donar els resultats obtinguts fins aleshores per bons i passar la responsabilitat de decidir els vots electorals a un jutjat del mateix estat. La pregunta, en tots els casos, torna a ser la mateixa. És això realment democràtic?

Alguns diran que si la gent ho accepta sense piular, ho és. Que la democràcia ve del poble i ell i només ell decideix que és democràtic i què no. Però potser cal preguntar-se, com en el cas de la nostra Constitució, quan es va pronunciar el poble i si avui aquella decisió segueix essent vàlida. I potser cal suggerir uns terminis de “reafirmació” que obliguin, cada cert temps, a “renovar els vots” amb aquella democràcia. Perquè la pregunta del milió sempre és la mateixa. Hi ha una única democràcia possible?

Els americans també han estat capaços d’ evolucionar en els seus mecanismes. Ara ja no cal esperar que els delegats vinguin en diligència fins a Washington per saber, un cop votat, qui és el president. Ara el candidat que veu que l’altre ha superat el llindar del 50% dels vots electorals, surt als mitjans de comunicació, reconeix la victòria del rival i tot entra en una via normalitzada on els actes formals es succeeixen com al segle XVIII.

Però l’heterodox Trump ha decidit trencar també aquesta norma. I ha sortit a proclamar-se guanyador, a acusar a Biden de trampós i a demanar als seus partidaris resistència i valentia. Un nou escenari que podria obligar, si no torna el seny, a dur el resultat de les eleccions a un tribunal que el propi Trump ja havia “ajustat” fent-lo favorable als seus interessos. Per tant, la pregunta torna a ressonar amb més força.

Estem davant d’un fòssil vivent incapaç de sobreviure i destinat a desaparèixer a curt o mig termini? I, en aquest cas, qui el substituirà en l’ecosistema humà de la mateixa manera que els mamífers van substituir els grans rèptils que dominaven la terra?

P.S. Probablement, quan ho llegiu, ja hi hagi president. Però no patiu, “the game goes on”.