90 dies

Son els que manquen -pam més, pam menys- perquè els catalans passem per les escoles -o els pavellons si fem cas a les darreres noticies- a dipositar el nostre vot per saber qui ens manarà durant els propers quatre anys. I em sembla important destacar que no és quelcom que ens haguem assabentat aquest cap de setmana, perquè ja fa dies que la clepsidra va començar a deixar caure sorra. En concret des que el president Torra va haver de passar els estris i el despatx al “vicepresident en funcions de president” Aragonès.

I dic això perquè, acostumats com estem a conviure amb una certa improvisació, tinguem clar que hi ha problemes que, quan es presentin, ja haurien d’estar resolts.

Només en citaré un. El del vot no presencial que, elecció rere elecció, topa amb problemes de funcionament de tota mena i condició. Des del ciutadà que no rep a temps els papers del vot per correu al que, pensant que està al segle XXI, demana votar telemàticament i el miren com si fos un extraterrestre.

Si ja fa sis mesos que ens debatem entre l’ensenyament telemàtic i l’ensenyament presencial, sembla lògic que -vista l’autonomia de la pandèmia que no atén a raons- els nostres cervells pensants ja tinguessin prevista una solució factible i funcional per si cal votar des del confinament. Però quan veus el resultat de la campanya “ajudem als autònoms”, no pots evitar -si més no, jo- que un calfred et baixi per l’esquena.

De tota la resta -tria de candidats amb primàries o a dit, llistes obertes o de colla, programes electorals trencadors o del segle XX, coalicions utòpiques o pactes de conveniència, etc...- poca cosa nova sembla que podem esperar. Encara no ha començat la campanya electoral i ja els partits, faccions o colles que a priori hom veuria formant coalició, han començat a tirar-se els plats pel cap de forma més o menys explícita mentre, per altra banda, parlen d’eixamplar la base, de presentar oposició conjunta, de pensar en el nostre país i tots els demès tòpics habituals.

I tot això, insisteixo, a noranta dies de posar les urnes i desprès d’alguns centenars de dies de, teòricament, fer política en benefici dels ciutadans i els seus objectius.

Si ara veiéssim definir clarament les tan invocades línies roges de la negociació, podríem dir que els nostres polítics han aprofitat el temps d’aquesta darrera legislatura. Però tot sembla indicar que encara estan en la fase de definir si la línia roja es dibuixa amb guix o amb pintura acrílica. Tornant a posar, una vegada més, el com per davant del què.

I així, molt em temo que no anirem enlloc. Que aquell camí cap a Itaca (Itaca o Icària, tant se val) que ens anunciaven, segueix encallat i donant tombs en cercle. Caminant, però no avançant.

Per això goso demanar que, amb l’excusa de la pandèmia, s’habiliti amb caràcter d’urgència la possibilitat de votar telemàticament i a partir del proper cap de setmana. Es fàcil, només cal incloure-ho en aquesta aparent loteria del canvi o ajustament de les condicions de confinament, al costat dels salons d’estètica i els restaurants.

D’aquesta manera, els ciutadans podrien dedicar els 90 dies del previsible advent electoral en que entrarem -amb el bombó de xocolata del calendari inclòs- a allò que els funcionaris tenen tan integrat en el seu tarannà. Sí, home, sí, allò dels “afers propis”.

Que, si alguna cosa tenim els mortals “no polítics”, son “afers propis”. Problemes de convivència, de subsistència, de consciència, de paciència .... que reclamen la nostra atenció. I el que menys necessitem és que ens maregin la perdiu dient avui blanc i demà negre. I que, al damunt, ens facin sentir culpables de tot allò que està passant.

Ja que el Nadal sembla que penja d’un fil, potser seria d’agrair que ens avancessin la paga doble i ens regalessin 90 dies de pau i concòrdia.

Si els grans magatzems i els grans venedors per correu ja estan anticipant el Nadal, els polítics podrien anticipar-nos Sant Valentí. Que, per si no hi havíeu caigut, el 14 de febrer és el dia del sant de l’amor... anglosaxó.