Pandèmia i la resposta política

Al llarg de la nostra vida, molt probablement, ens ha tocat passar en algun moment per un tràngol o per alguna crisi complicada, d’aquelles que ho trastoquen tot i de les que costa trobar-hi fàcilment la sortida.

Hem après intuïtivament que les solucions solen venir quan ho entomem i actuem des del sentit positiu i de forma constructiva i que, de poc o de res serveix quedar-nos aturats exclamant-nos com un penitent,  “quin mal hauré fet per a que em passi això!” o enfurismant-nos descarregant sobre els altres una metralleta de retrets i de culpes sobre la situació.

Ens ha tocat, ara amb la pandèmia, viure un tràngol col·lectiu i d’ordre mundial.  La nostra reacció s’ha anat modificant a mesura que passaven els mesos. Si en un primer moment, durant l’estat d’alarma i en el moment més intens de la crisi sanitària, la nostra resposta va ser sortir als balcons per a aplaudir, cantar i assenyalar que des de la cooperació, des de la solidaritat i corresponsabilitat es podia superar i fer-hi front, amb el pas dels mesos, l’esgotament acumulat per les restriccions i el drama econòmic que afecta a moltes famílies i col·lectius ha anat fent forat en el nostre ànim i, ara, aclaparadorament la nostra reacció s’ha tenyit de queixa i negativitat. Hem deixat els balcons, hem deixat de cantar i ara remuguem emprenyats: “ja n’hi ha prou, volem solucions”.

No ha ajudat gaire o gens, que hagi estat l’esfera política -de la que s’hauria d’esperar la màxima exemplaritat de resposta i de conducció constructiva sobre el que s’ha de fer- on s’ha evidenciat una reacció decebedora amb l’espectacle de batalla campal, barroera i cínica, de llançament de retrets, de misèries i de culpes guiada exclusivament per la lògica competitiva electoralista. Una forma primària d’expressar, bàsicament, que el problema l’ha desbordat així com certa debilitat o incapacitat per a conduir eficientment la resposta. I lluny d’intentar establir una aliança i una complicitat necessària amb la ciutadania, s’ha produït un allunyament. No s’ha reconegut des del primer moment senzilla i transparentment la veritat, que és que no es disposava ni de les eines, ni dels mecanismes, ni del coneixement sobre la dimensió i efectes de la pandèmia i que s’aniria fent com bonament es podria, amb inseguretats i contradiccions en el camí.

Si és ben cert i comprensible que la incertesa en la que vivim, els problemes i les dificultats que patim ens incomoden, ens angoixen i ens tensen fins a fer-nos emprenyar amb tot i per tot, també hem de ser conscients i saber que només trobarem camins i solucions si intentem posar ‘al mal temps, bona cara’.  Depèn novament de nosaltres, del conjunt de la ciutadania, que  tornem a donar valor i a recuperar el sentit de la resposta.  I  si realment volem veure la llum de la sortida, caldrà  ajudar i empènyer col·lectivament per a recuperar també el sentit i la funció de la política, l’espai per a la construcció de les solucions i l’avenç col·lectiu.

Iolanda Sánchez
Ex regidora d’ICV i membre de Vilanova en Comú