Les altres campanades

Fa molts dies que remenem si la nit del 31 de desembre farem o no el ritual de les campanades i els dotze grans de raïm al carrer, o ens haurem de limitar a mirar-ho per la televisió que, a més, ho haurà de fer amb algun espectacle “original” que eviti el contacte i proximitat entre els presents.

Però, curiosament, quasi ningú parla de les altres campanades que s’hi donaran. Aquelles que, si no es resol la negociació entra la UE i Gran Bretanya, marcaran la sortida “a la brava” dels britànics -allò que popularment s’anomena “brexit”- i l’entrada en un camp de mines econòmic i social on podrem prendre mal amb molta facilitat.

A hores d’ara, sembla que el carro està baixant pel pedregar. França, que ja ha formulat les habituals amenaces de veto (convé recordar que ja el general De Gaulle va tancar la porta de la Comunitat Econòmica Europea als nassos de Gran Bretanya el 1967. I que no va accedir a obrir-la fins 1973) al tractament preferent que podria rebre Boris Johnson, si no hi ha per part d’ell alguna contrapartida com ara poder seguir pescant en aigües britàniques. Sense oblidar els possibles subsidis públics britànics “post-brexit” a les seves empreses que gaudirien així d’una situació de privilegi per envair els mercats europeus gràcies als acords que ara es negocien.

El problema, com en tantes altres coses, està en que queden una vintena de dies. I que els acords que tothom espera, s’hauran de prendre a corre-cuita. D’aquí plora la criatura.

Perquè, si finalment evitem un “brexit” descontrolat, serà a base d’acords de darrer minut que permetin salvar la cara a les dues parts. I tots sabem que passa en aquests casos.

Primer, que els acords es prenen de qualsevol manera, per quedar bé i redactats desprès de dos dies de negociació maratoniana. Una situació que impedeix entrar a fons en l’anàlisi del que es redacta i incorpora al text conceptes poc clars, frases ambigües i altres perles que son veritables bombes de rellotgeria. Perquè, com deia aquell castís, “los cabos sueltos se convierten en generales”.

El segon problema és que, un cop signat l’acord, aquest passa a la màquina burocràtica per entrar en funcionament. I allà serà on, un dia o altra, aquestes mancances, ambigüitats o errors fruit de la pressa, acaben posant-se en evidència, permetent als espavilats seguir traient faves d’olla i posant vermells als polítics del moment.

Perquè -i aquesta és la mancança que sempre plantejo- preocupats com estem de fer via i diners, oblidem que una i altres s’han de fer de forma clara, justa, equitativa, social i algunes altres formes més.

Perquè cap d’aquests tractats de darrera hora va més enllà de dir que es crearan mecanismes de control. Quasi ningú estipula les seves capacitats, el seu poder o el temps que estaran en vigor. Pero en el cas que ens ocupa, curiosament, Gran Bretanya reclama que, si ha de deixar entrar a pescar als francesos, les quantitats de pesca es negociïn  anualment. Abocant a la resta d’Europa a un procés de negociació contínua. Desitjable per garantir la vigilància però que, vist l’estat en que pot quedar l’Europa “post-brexit”, no sembla gens recomanable. Gran Bretanya ja ha demostrat massa cops allò tan castís de “donde dije digo, digo Diego”.

I tot això, a tres setmanes del caixa o faixa que varen acordar en el seu moment la Comunitat Europea i Gran Bretanya i força mesos després de seure a taula. Uns mesos durant els quals hem sentit que Gran Bretanya es plantejava repetir el referèndum, que Escòcia era cada cop més partidària de baixar del carro del “brexit”, que Irlanda, partida, no anava enlloc, que Europa tenia les coses molt clares...

Tres setmanes que, a més, s’amaguen i minimitzen tot demanant confiança en els nostres polítics. Mentre, a parer meu, els voltors de la globalització esmolen les urpes i es preparen per entrar, per l’escletxa britànica, en un mercat europeu pagat de si mateix i que encara somnia en aquell futur de “grandeur” que tant li agradava proclamar al general De Gaulle.

Esperem que, les campanades que sonaran contingudes a casa nostra no acabin emmudint davant les del Big Ben.