El cul llogat

En teoria des de l’humil treballador que està a les ordres del seu capatàs, fins al director general d’una empresa que depèn del consell d’administració d’aquesta. També el cul les servia per exemplificar aquelles coses de les que hom no podia escapolir-se. El popular “caga el rei i caga el papa, de cagar ningú s’escapa” era la frase feta que millor ho exemplificava. De la mateixa manera que reforçaven la crítica a una errada tot titllant-la de “cagada”, o acusaven als irreflexius poca-soltes de pensar amb el cul..

Però insisteixo. Tot això en teoria. Perquè si bé la majoria de mortals acaba passant pel adreçador, també hem vist com surten a la llum cada cop més casos de gent que ha aconseguit escapolir-se de les seves obligacions, amagar les seves malifetes o passar-ne la responsabilitat a altri i quedar-se tant tranquil. En definitiva, que hem anat veient que no tots els culs son iguals i que alguns lloguers permeten seure més que altres. Per no parlar d’aquells privilegiats que tenen títols de propietat i, per tant, seuen quan els passa pel cap i generalment sense demanar permís a ningú.

Perquè aquests darrers, al damunt, tenen una colla de testaferros, criats, llepaculs (un altre us generalitzat de l’anatomia) o pilotes, disposats a entomar com a propi l’error d’un responsable per aconseguir el seu favor. Com aquell vell acudit d’en Jaumet que, en una recepció a casa de la marquesa, quedava astorat quan, després de ressonar un pet de l’amfitriona, un convidat s’aixecava i demanava perdó per la ventositat intempestiva. Ell, després que la seva mare li justifiques i eixerit com era, quan una estona més tard el silenci es trencava per una nova ventositat de la propietària de la casa, no dubtava en aixecar-se i declarar en veu alta: “Els pets de la marquesa van a càrrec meu”.

Estem, seguim estant, envoltats d’una realitat en la qual una colla de responsables polítics que tenen el cul llogat per l’economia, el poder o els compromisos, posen en risc, amb les seves decisions poc o gens explicades i menys encara raonades a partir de dades contrastades, a la ciutadania mentre, com un Ponç Pilat qualsevol, es renten les mans dels efectes dels seus actes, passant el mort a la ciutadania que ha de fer mans i mànegues per intentar entendre conceptes com bombolla, toc de queda o, simplement, prudència. Potser ja va essent hora de demanar-los que seguin al tron que els hem llogat i que manin amb responsabilitat i claredat. Que ja estem farts d’anuncis efectistes que acaben retocats, matisats o fins i tot anul·lats uns dies després, fruit d’uns etiquetats com “factors externs”, que escapen de la seva capacitat de decisió i la nostra de comprensió. En què quedem, manen o no manen?

I sobretot, potser ja va essent hora de demanar-los el mateix als propietaris. Als que, per un motiu o un altre, no paguen lloguers ni peatges. Des del propietari de Facebook que està essent investigar als EEUU per pràctiques monopolístiques, al rei emèrit de casa nostra que acaba de fer una “paral·lela” a Hisenda, qui sap si per poder venir a menjar els torrons a Madrid.

Clar que aquest darrer, com en l’acudit del Jaumet, probablement trobarà algun jutge que digui que la llei es blanca o negra segons convingui als interessos de l’ex-monarca i, per tant, que li ofereixi, si no una cadira per posar definitivament el seu cul regi, sí algun tamboret alt, una taula, una barana o com a mínim una crossa on repenjar-se mentre es debat tot plegat i el temps segueix passant.

A més, els propietaris -polítics o no- sempre tenen a la seva disposició la sortida d’agafar la porta i anar a seure en una altra cadira, més o menys còmoda segons els vingui de gust.

I mentrestant, els ciutadans normals tenim cada cop més clar que no podem deixar la cadira de la nostra feina o la nostra forma de viure. I que si la deixem, ningú oferirà al nostre cul llogat un replà, un banc o una gandula on posar-se.