Quan somrius

Per què no allarguem el seu esperit tot l’any?

“Són petits detalls tot el què em queda... Com queda, al jersei, un cabell llarg”: heus ací un extracte mínim d’una d’aquestes cançons. I segueixo amb l´“és Nadal al meu cor, quan somrius content de veure’m”. La meva imaginació vola i s’enlaira amb un estol de tradicions entranyables. Llàstima, tanmateix, que enguany seran jorns diferents i peculiars.

Anava a dir com jo, que també me’n considero una mica. Sovint vaig a contracorrent, posant-me sentimental en certs moments. Potser veig que predico al bell mig del desert. Hi haurà qui pensarà que faig de prevere o de moralista. Bé o malament, mai no penso canviar. Vaig ésser educat en els valors intangibles de la proximitat, l’estima, el recolzament, l’esforç, la solidaritat, l’amistat i l’ètica. Aquest darrer punt emmerdat -fins a les celles- per part de màxima autoritat del país. Hauria fet millor anul·lant un discurs anodí i fugisser pel qual li hauria de caure la cara de vergonya... La marxa trepidant de l’entorn social vol escombrar tots aquests mots i carismes dels esquemes habituals. Només faltava el malson de la COVID per a rematar-ho tot.

Tibant d’un altre tema del “hit-parade”, cerco “forces per a superar els obstacles, per a creuar l’oceà”. Voldria ésser més fort per a capgirar esquemes incongruents i pantagruèlics. Em veig -a mi mateix- obert i extravertit. M’agrada -sí o sí- sentir-me a prop dels meus, dels amics, dels qui estimo… Per què, aprofitant l’avinentesa d’un maleït virus, encara em trobo qui es resisteix a modificar la comoditat personal d’aquest “statu quo”?

A Florència, hi ha una “trattoria” que tenia un costum original i agosarat, abans de la pandèmia. Col·locava els seus clients en taules de quatre. Encara que fossin desconeguts, ho feia tal com anaven arribant al local. Dins d’una societat prou racista, recordar-ho representarà un “sacrilegi” ? És que, des d’ara, ens empassarem estoicament el verb “patentar” i institucionalitzar les videotrucades, amb empreses que tenen cura d’aquests enginys?

Som en un Nadal ben diferent. Amb l’enfilall de trencaclosques i jeroglífics dictats per una “penya” de dirigents molt qüestionables, les “cerimònies” tradicional de caire familiar -en forma de trobades i/o àpats- ho tenen més que complicat. Aquests personatges, però, no s’estan de res. Si han de saltar-se a la torera la “via” que ells mateixos han marcat, no passa res… Ho veiem en convencions de partit (al llarg del cap de setmana) o per anar a col·locar un polititzat ram de flors a la tomba del primer president de la Generalitat, el propi dia de Nadal. Quan no toca, cal fer palès el seny català i dubto que en puguin presumir.

Per contra, sort que el virus ens ha colpejat en l’era “of the new technologies”. Raó de més per a primar l’empenta en el panel d’uns cantants mediàtics. O per a reinventar la visió telemàtica d’un rostre estimat a l’altra banda de la pantalla d’un Smartphone. Ja sé que no és el mateix, malgrat que no ens hem de deixar vèncer per la tristor o la melangia. “Encenguem els ulls amb el somriure…quan parlem amb i des del cor”. Sense polítics, de ben segur que viuríem millor. Molt bon Nadal a tothom..."with the heart"!