Sobre la mort del Príncep

El llibre va guanyar el 36è. Premi d’Assaig Josep Vallverdú.

L’empremta del treball cinematogràfic de Luchino Visconti, amb Burt Lancaster interpretant el Príncep de Salina, el protagonista d’Il Gattopardo, la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és colossal. I possiblement és a partir d’aquest film de l’any 1963 que ha estat molt llegida aquesta obra magistral que fins i tot sense haver-ne passat una pàgina és citada en tantes converses no només per la càrrega històrica que travessa la novel·la: una època en la qual conviu un món decadent amb un món emergent, sinó també per l’impacte emocional que causa en el subconscient col·lectiu: Fabrizio Corbera, príncep de Salina, és l’encarnació de noble refinat i culte, però que es va empobrint, i que es veu decantat pel xaró, però espavilat Calogero Sedara, amb prou diners i poder polític com per treure del mig el noble abans que aquest mori, habitant la seva posició en la piràmide social.

Cap revolució, per cruenta que sigui, no ha fet desaparèixer de la psique l’estructura interna d’aquest poderós arquetip que, és clar, pot mostrar-se en negatiu o en positiu. I és que, simbòlicament parlant, Príncep no és només un títol o una posició social sinó que és l’expressió d’un estadi de l’evolució humana que no és material sinó espiritual. D’aquí ve que l’inconscient compartit per un poble o una col·lectivitat pateixi quan un príncep, o un rei, es degrada, es corromp. La presència d’aquest arquetip en la psique humana és comú a totes les cultures, ja que el Príncep és un model de la noblesa d’esperit. Aquest nivell de lectura és molt subtil en el relat de Lampedusa, l’autor és conscient que la modernitat secularitzada i materialista fa pràcticament invisible la vida de l’esperit i de la cultura profunda, global, espiritual, tal com l’han conceptuada els estudiosos J.P. Audet i Julien Ries: «la cultura és un mitjà de naixement i de conservació del sagrat de l’existència».

Com totes les obres clàssiques, la novel·la de Lampedusa pot llegir-se en tantes capes. La més propera i vistosa és el fet històric del traspàs de poder d’una elit a una altra, i que a Il Gattopardo se situa en el moment en què la vida dels Salina a Palerm es veu trasbalsada en ser envaïda Sicília per les tropes de Garibaldi en els anys 1860-1863. Refugiada la família a la casa pairal de Donnafugatta, el Príncep de Salina veu que el temps feudal que ell representa s’ha exhaurit i mira d’assegurar una forma de continuïtat per a la família induint el matrimoni del seu nebot orfe, Tancredi Falconieri, fill de nobles arruïnats, amb la bella Angelica Sedara, filla del ric alcalde liberal de la població.

El Príncep de Salina perd estatus, però no elegància ni dignitat, i mentrestant el feudalisme canvia de forma i de nom, però roman perquè encara és un fruit de la cultura patriarcal. Per aquest motiu, la famosa i citada proclama de la novel·la: «canviar-ho tot perquè res no canviï», ha desencadenat tant un munt de converses de sobretaula com centenars de pàgines de reflexions intel·lectuals de calat a les quals s’han d’afegir els capítols de La mort del Príncep, de Jordi Romeu, que ha revisat amb profit la ingent bibliografia desplegada a partir del film de Visconti i la novel·la de Lampedusa publicada pòstumament l’any 1958.

Reblant el clau sobre la idea del paper de la ficció novel·lística com a mirall de la realitat, la tesi de Jordi Romeu es desenvolupa a través d’una viva discussió intel·lectual: la seva lectura d’Il Gattopardo en un diàleg confrontat a la lectura que fa d’Il Gattopardo Mario Vargas Llosa, que nega que la història humana avanci.

El temps no va mai enrere, ni s’atura, ni segueix una línia recta com la del progrés infinit que se’ns ha volgut vendre. Cal parlar de cicles. Per aquesta raó, la frase lampedusiana interpel·la no només el nostre ser particular al món sinó el nostre ser polític, social, comunitari, i gairebé es podria dir que la famosa proclama equival a «mort el rei, visqui el rei». De manera que a una classe preeminent la substitueix una altra classe en fase de preeminència, també en aquelles comunitats que es volen igualitàries fins als extrems radicals de la Unió Soviètica, Xina, Corea o Cuba. Com en Il Gattopardo, és a través del relat novel·lístic que sovint s’ha presentat, perquè és el més aparent, no pas el traspàs honorable entre els segments de la societat que decauen i els que pugen, sinó l’ambició, els pocs escrúpols i no poca crueltat que a mesura que avancen els segles encara gasten les noves elits a l’hora substituir les velles, i que sovint com esdevé en el relat de Lampedusa, es distingeixen per les seves formes grolleres, incivilitzades i descarades, ja que la cultura com a cultiu de la qualitat humana profunda i el refinament de la sensibilitat és una tasca lenta que necessita tres o quatre generacions per fer-se visible si es conrea, si no ni això.

Jordi Romeu s’ha documentat bé per escriure La mort del Príncep. I fruit de les seves reflexions, discrepa de la idea del progrés sense fi perquè és ben a la vista que l’única cosa que sembla progressar és la ciència i la tècnica, tant a favor del col·lectiu humà com en contra, ja que, per exemple, el desplaça en el camp del treball. També és ben a les clares que els valors humanístics han reculat, la moral de contenció de les formes s’ha desfermat i el cultiu de la vida espiritual s’ha neulit. D’aquí ve que es pugui afirmar ‘la mort del Príncep’, que no és altra cosa que l’agonia d’aquest estadi de la ment (no pas un privilegi social, insistim-hi, i que en cas que es tingui s’hauria de cultivar en la seva forma noble i positiva), d’ençà que el món va iniciar la dessacralització de la vida deixant el cel buit i condemnant d’aquesta forma la terra a ser no un cos viu i nodridor sinó un objecte a explotar.

És per aquest motiu que Giuseppe Tomasi di Lampedusa va escriure la novel·la genial que reflecteix el moment històric de la seva classe social en decadència i degradació, però en paral·lel també va escriure la decadència i degradació de la civilització occidental, la gran crisi que avui crema com el gel que es desfà als pols. Lampedusa es va anticipar a Pier Paolo Pasolini quan utilitzant una metàfora va escriure que la extinció de les cuques de llum en l’espai rural mostrava la latència del feixisme: una superbiosa, caïnita i depredadora forma de veure i d’obrar sobre la realitat en les elits i partitocràcies que assolaven la Itàlia del segle XX.

Es pot dir el mateix al segle XXI. La desaparició de les cuques de llum, pel que significa de depredació del planeta, no només va fer emmalaltir la salut física i espiritual de la Itàlia d’aquells dies sinó la del món sencer perquè el que el Príncep representa en el cos de la humanitat, la seva ànima, està en procés de corrupció. Però com que la vida és i va amb nosaltres, és amb aquesta energia transfigurada de manera humana, sense un interès egoista i partidista, que ens cal actuar sobre el present, com també conclou Jordi Romeu a través de la seva lectura d’Il Gattopardo: pensar i actuar amb l’esperança d’una veritable millora per a la vida humana.