A bon seny, no hi val engany

Quan jo era jove, hi havia la moda/mania del “bipartidisme” educatiu: ciències i lletres. Sempre em trobava més còmode en aquest darrer grup. Avançant en el temps, aquella mena de "racisme" cultural dissociava els universitaris dels qui passaven a la branca de la F.P. A mi, també m'interessaven matemàtiques, física i química. Em trobava més a gust, però, “navegant” preferentment pel món literari. És en aquest punt que recordo un professor de ciències naturals -als salesians de Girona- que impartia classes molt pedagògiques. Ens educava i obligava a pensar. Tant és així que, quan hi havia algun examen, ens deixava tenir a mà els llibres de la matèria. Tanmateix, no ens servia ben bé de res. "Paria" proves o controls que posaven a prova la nostra entelèquia. Ens obligava a deduir temes per la via del raonament.

Sempre insistia en que l’ésser humà té cinc sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Hi afegí l'equilibri, encabit al pavelló auditiu. Alhora, ens convidava -a més- a conrear el sentit comú. Aquell que, dissortadament, és el menys comú de tots: una "rara avis" entre massa gent i que els catalans coneixem per “seny”. Seria la conjunció o simbiosi de sensatesa, savoir-faire, equilibri emocional i saber comptar fins a tres..., abans de qualsevol atac de "rauxa".

Un cop establerta aquesta dicotomia entre criteri i passió -per emprar sinònims- el més fàcil passaria per anar a parlar de la història del "procés català". Es tracta, però, d'un tema molt suat i gastat. N'hem parlat abastament i, per tant, passaré full. Aniré a qüestions més ordinàries i trivials de la quotidianitat. Ací, reprenc la via temporal d'uns seixanta anys enrere. Amb cert enyor, remarco la dualitat entre notes per matèries i també per tres actituds. S'incloïen en el trípode de la conducta, l'aplicació i la urbanitat. Dit altrament, la disciplina, la cultura de l'esforç i les normes d'una correcta relació social.

Fent per establir un sumari/esquema del què exposo, aterro de bell nou en el seny. Un concepte que engloba infinitat de valors. Una mena de catecisme, protocol i normativa que -d´entrada- ningú no qüestiona. La pega, al meu entendre, rau en l'esclat d'un seguit de forces polítiques sovint estrafolàries i populistes. Amb aquesta "eina", ho hem arranjat tot, al llarg de la història. És que hem perdut la memòria? No som capaços d'exigir i aprofitar l'ús de l'experiència?

"El seny i els cabells blancs no venen per anys, sinó per afanys / El qui no té seny no té fred": heus ací un parell de refranys relacionats amb el pensament del meu article. Tal vegada, però, la millor cirereta del pastís la configura aquell que proclama que "el seny és el millor moble que tenim a casa". Ens ho creurem? Al cap i a la fi, posar-ho en pràctica solament implica palesar que tenim el cap ben moblat. Traiem-lo de l’armari!