Llibertat d’expressió. Un debat etern

El TERMCAT (els savis de la llengua ) en el seu apartat sobre terminologia dels drets humans ho explica amb claredat el concepte de llibertat d’expressió: Llibertat fonamental de les persones de manifestar públicament idees, opinions i sentiments, i de cercar, rebre i difondre informacions, sense limitació de fronteres i amb respecte a l'honor, la intimitat, la imatge pròpia i la protecció de la joventut i de la infància.

Però seguidament hi afegeixen una nota: La llibertat d'expressió pot ser objecte de restriccions, sempre que la llei les determini i sempre que siguin necessàries per al respecte dels drets o la reputació d'altres persones o per a la protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i la moral públiques.

La pregunta doncs és si cal posat límits a la llibertat d’expressió?. Perquè  en funció de la legislació, com s’explica en la nota del TERMCAT, que pot existir en cada país de fet ja existeix una limitació.

Tot segurament té un límit i aquest es trobaria en els temes que són de caràcter privat, en evitar l’insult i en acusar a les persones sense proves. Hi ha temes que afecten a la vida privada que no afecten a la condició pública, La crítica és evidentment acceptable tot i que s’hi discrepi i més en un entorn de crítica al poder establert. Però això no autoritza, ni que s’invoqui en va la llibertat d’expressió, interferir en la vida privada de les persones, se'ls insulti o se’ls acusi de delictes.

El problema com en tantes ocasions està en com s’interpreta la llei i si els jutges que la interpreten tenen d’entrada prevencions sobre els fets.

De nou, com tantes vegades també, el debat s’ha posat en primera pàgina a rel de la sentència que obliga a entrar a la presó al raper Pablo Hasèl, però ja va tenir un anterior episodi quan un altre raper Valtònyc (ara reconvertit en un dels habituals de Waterloo) també va haver de fugir en ser condemnant per un presumpte delicte d’apologia del terrorisme i altres vinculades a les injúries a membres de la monarquia, com el mateix Hasèl.

La controvèrsia està servida.

Alguns poden creure que realment les lletres d’aquest rapers són una autèntica merda, que el seu cervell creatiu vomita més que pensa, que no passaran a la història de la literatura per la seva qualitat, i altres podran pensar que són el paradigma de la lluita contra l’opressió i la llibertat i que la seva música i les seves cançons són d’una qualitat immillorable però crec que uns i altres queden estupefactes quan la interpretació de les seves cançons, per uns música celestial i merda pura pels altres, acaba amb una condemna de presó.

I això ens porta a allò tant trampós de que no va la presó pel que pensa sinó perquè fa el que pensa, que no hi ha rapers presos, sinó presos que a més fan rap.

En fi hi ha hagut, davant de la situació, una reacció d’un seguit d’artistes a través de l'Acadèmia Catalana de la Música que ha elaborat un manifest en que denúncia la situació en que es troba Pablo Hasèl i com aquesta interpretació de la legislació que ara s’aplica a Hasèl pot esdevenir una corrua d’artistes encausats per la seva opinió o perquè han fet ús de la seva llibertat d’expressió: 

Avui és Pablo Hasèl, demà serà qualsevol altre creador o intèrpret de qualsevol altra disciplina. Ni entenem ni podem permetre que algú pugui ser condemnat i empresonat per expressar les seves idees, sigui mitjançant les xarxes socials o a través de qualsevol disciplina artística. Considerem aquesta condemna, així com les de la resta de companys i companyes que es troben en una situació semblant, un atac directe a un dret fonamental com és el de la llibertat d’expressió personal i artística.

Aquesta batalla ve de lluny, els que ja tenen una edat recordaran la campanya que es va organitzar quan el còmic Albert Boadella va ser també perseguit i amb una fuga espectacular per les cornises del Clínic va desaparèixer. Boadella i el seus companys jutjats per la maquinària militar van aixecar onades de solidaritat. Llavors la careta amb la ratlla vermella pel damunt es va fer popular i molta gent la lluïa amb voluntat de denunciar una situació.

Ara hi ha també molta gent que es mobilitza per aquets tema tot i que potser ja no caldria. Però mica en mica en mica s’ha anat deteriorant aquesta llibertat i s’estreny amb l’aplicació de la llei.

I potser més que el debat sobre la llibertat el debat és quines lleis tenim o com s’apliquen aquestes.

Ara, a rel d’aquesta situació sembla que el govern de l’estat reacciona i anuncia la voluntat de canviar la llei per evitar que l’ús de la llibertat d’expressió (amb les diverses interpretacions que hi pugui haver) no sigui o no es pugui considerar delicte en el context de manifestacions artístiques, culturals o intel·lectuals.

La voluntat sembla -dic sembla- que només es pugui aplicar alguna censura sobre la llibertat d’expressió quan aquesta pugui esdevenir alguna crida a la violència o alteracions de l’ordre públic.

Benvinguda aquesta proposta encara que arribi un pèl tard, caldrà veure però si tindrà algun efecte o si es recargola la interpretació del precepte legal i amb la recargolació hi hagi sortides més punitives de les desitjades.

El debat sobre la llibertat d’expressió però és un debat que pot agafar diversos matisos i fins i tot plantejar-se que qui disposa de presència mediàtica pot tenir més capacitat d’expressió amb llibertat que qualsevol ciutadà o ciutadana. En plena campanya electoral el programa El matí de Catalunya Ràdio va incloure una vinyeta dibuixada i explicada per Juanjo Sáez en la qual es veia una bossa d’escombraries amb la paraula “vots” escrita al damunt enmig del mar i dirigint-se cap a una illa i per si algú no acabava d’entendre el sentit de la vinyeta, l’autor acompanyava el dibuix del text “La marea porta escombraries a l’ILLA”. Certament és llibertat d’expressió. Cap dubte. Però una emissora pública i en plena campanya ha d’admetre que es titlli d’escombreries el vot a determinat candidat?. Qui pot respondre a aquesta conya amb les mateixes condicions? Té algun l’espectador la possibilitat d’interactuar i per exemple tractar en directe  a l’autor de miserable sectari? Pot emplenar de bosses d’escombreries l’estudi del programa advocant la llibertat d’expressió. Crec que no seria el més  adequat ni recomanable. No es tracta potser de coartar la llibertat d’expressió però en un lloc que paguem entre tots, inclosos els que poden ser qualificats d’escombraries, potser no censurar, per descomptat, però donar possibilitats a altres dibuixants que facin també la seva conya. No hi ha cosa més trista que còmics pagats pel seu servei a una causa política i més trist encara a desacreditar una altre causa.

I naturalment és una evidència que això de la llibertat d’expressió té un grau de selectivitat, quan som objecte dels comentaris siguin els que siguin i no ens agrada carreguem contra ella i reclamen límits i quan ens afavoreixen lloen la beneïda i intocable llibertat d’expressió.

Cal posar límits? debat etern.

La lleis ajudaran o no en funció segons quina sigui la seva interpretació i si es mourà més en la censura que en la llibertat.

I clar també cal veure que la majoria del mortals ja usem la nostra llibertat d’expressió però en el seu exercici també hi ha classes. Només uns quants tenen altaveus suficients per expressar-se i això també esbiaixa moltes vegades el concepte de llibertat d’expressió. Es igual per tothom sí però la seva difusió o possibilitat d’exercir-la no és igual. Per exemple, la maleïda (per les seves conseqüències) pancarta del Palau, ara al Museu d’Història, quan va ser retirada va ser reposada per quatre persones amb suposat llustre al país. I es va fer en nom de la llibertat d’expressió. Ara bé si quatre “mindundis” van amb una altra pancarta que digui el contrari al·legant també en nom de la llibertat d’expressió, i demana per pujar al balcó de la Generalitat a penjar-la els fan fora a patades segur..... Ja es veu la llibertat d’expressió no és per tothom igual, és també selectiva

Per això creiem que en nom de la llibertat d’expressió s’han dit gran veritats i s’ha descobert innombrables xanxullos però també dissortadament s’han dit moltes tonteries i s’han fet moltes manipulacions.

Es qüestió de no defallir i seguir discutint si hi ha o no límits, però el límit segur, és que no hagis d’entrar a la presó. Mai.