Shelley i la seva raó poètica

El títol d’aquest article agermana els dos conceptes clau de Defensa de la poesia (Adesiara), l’assaig escrit pel poeta romàntic Percy Bysshe Shelley (1792-1822), que ara ens arriba en la traducció de Marta Pera Cucurell. Aquest petit volum es completa amb dos breus assajos més: Sobre l’amor i Sobre la vida. «La vida, el gran miracle», escriu Shelley, amb un sentiment que engloba les explicacions que de la vida ens puguem fer, ja sigui per la via científica, filosòfica o teològica.

El romanticisme com a moviment artístic i cultural és una resposta a la pretesa supremacia de la raó entesa com «l’enumeració de quantitats conegudes» per sobre de la imaginació, que «és la percepció del valors d’aquestes quantitats», afirma Percy B. Shelley a la primera pàgina del seu discurs esdevingut ja un clàssic en el seu gènere.

La raó com un absolut, o potser fóra millor dir el racionalisme com a posició intel·lectual, pretén ser objectiu i mira amb sospita la imaginació, una facultat que percep els valors de manera tan subjectiva com entronca amb l’imaginari col·lectiu, el món dels arquetips. La poesia n’és la seva expressió en tant que impuls espiritual intern que es mostra en un llenguatge alternatiu, metafòric, sembrat d’imatges visuals com les que tan bé queden reflectides en aquest verset de Georg Christoph Lichtenberg: «No hauríem de dir “jo penso”: un pensa com el cel llampega». Vistos des d’aquesta òptica, els pensaments de la transcendència són com fulguracions, instantànies de les grans intuïcions de la realitat sempre en moviment.

L’assaig Defensa de la poesia va ser escrit en resposta a la lectura d’un discurs del també poeta Thomas Love Peacock, Les quatre edats de la poesia. En la reflexió, que enllaça amb el verset de Lichtenberg, Percy B. Shelley raona que raó i imaginació no són facultats contràries sinó complementàries, però que a la imaginació cal situar-la en lloc preeminent, potser pensant en el poeta artista William Blake quan afirmava, categòric: «La imaginació no és un estat, és la mateixa existència humana». Els humans ho som a través d’un relat que passa per una doble via: els fets externs, concrets, i la nostra vivència personal, subjectiva, d’aquests fets. D’aquí ve que, segle rere segle, ens puguem reconèixer en la nostra humanitat a través d’experiències semblants, com Homer i Shakespeare ja van veure.  

La ciència, i sovint volent demostrar el contrari, està donant la raó al sentir-pensar de Shelley. Està bastant estudiada a través de la psicologia de les profunditats la funció de la imaginació en l’obra creativa en la qual l’element principal és la ‘visió’ que, tal com va escriure el poeta Rainer M. Rilke, ha de mantenir-se oberta, ha de deixar-se fluir. Ja vindrà amb posterioritat el treball d’orfebreria que acabarà donant forma al poema.  

Al costat de Defensa de la poesia de Percy B. Shelley, ve de gust afegir-hi, nosaltres que les tenim a l’abast, les reflexions de María Zambrano sobre el que la pensadora va anomenar raó poètica: una filosofia que busca integrar pensament i vida, experiència i discerniment. Si la filosofia no serveix per a la vida és filosofia morta de la mateixa manera que si la raó mata la llum de la imaginació el poema en surt malferit potser no tant de bellesa, que externament en pot tenir, sinó d’ànima.

És oportú també sumar a aquesta reflexió el comentari del poeta Jesús Aguado respecte de la seva lectura del llibre de Gary Lechmann, El conocimiento perdido de la imaginación, i tradueixo: «La imaginació és coneixement i acció sobre les coses, és a dir, una manera que té l’ésser humà de participar del real sense escissions. Per això és el sentit més important, i per això és una tragèdia que hagi estat relegada a una posició sense importància en un món com el nostre que creu més en el número (en el «regne de la quantitat», segons René Guenon) i en la ciència que no pas en l’ànima i en la vida». 

Cal anar a les arrels de la vida, cal retornar a les fonts de l’existència, cal beure en l’esperit que ha donat lloc a la poesia, ja ens va voler dir Shelley l’any 1821, fa dos-cents anys visionari del moment actual, quan en el seu discurs va posar com exemples d’integració entre pensament i imaginació les poètiques de Dante i Milton: una poesia culta i treballada que alhora està «impregnada de l’antiga religió del món civilitzat». És així com les paraules de Dante «estan imbuïdes d’esperit, cada una és una guspira, un àtom encès de pensament inexhaurible».

En un mateix corrent fratern de sensibilitats que refusen l’embrutiment i lletgesa física i espiritual del món provocada pel capitalisme egoista i desenfrenat, cal no oblidar l’estima que anys a venir el moviment Prerafaelita anglès va tenir per la poesia de Dante. Els prerafaelites, que com els romàntics volien recuperar l’esperit primordial i la vivència de l’immens que commou l’ànima quan aquesta se’n sent part, i que amb la industrialització massiva i materialisme ambient corria el risc de ser mort i enterrat, estimaven la poètica de Keats com també estimaven Shelley i la seva defensa de la poesia com l’agent mercurial que comunica els dos móns: el celeste i el terrestre, la raó i la imaginació a través del que aquí, seguint Zambrano, en diem la raó poètica, o la raó il·luminada per la visió del que és sagrat, llavors, ara i sempre. I és que, tal com diu Percy B. Shelley en el seu escrit perquè així ho vivia en el més profund del seu ésser: «Un gran poema és una font que raja sempre amb les aigües de la saviesa i la delícia». Saviesa i delícia de la vida pel que té de meravella fins i tot en el terrible, com va dir Rilke, un altre poeta de la transcendència.